11/08/2016

Alguns apunts d’estiu

3 min

Francesc. El papa Francesc està fent una tasca admirable. Però no pot evitar ser hispà -cosa que significa passar-se de progre de tant en tant-. Intentar donar suport a l’islam moderat tot dient que dins del catolicisme també hi ha fonamentalistes és, perdoni’m, Sa Santedat, pixar fora de test. Llevat dels cervells fantasiosos, o dels progres mal reciclats, ningú veu els seguidors d’Escrivà de Balaguer ni els de monsenyor Lefebvre posant bombes ni degollant ningú, per molt conservadors que siguin. ¿Que això no era així al segle XV? Cony, aquest és el mèrit d’Occident, el nostre! ¿Tant costa de reivindicar?

Turisme. És bona, aquesta! Ara es comença a descobrir que el sector turístic paga salaris de misèria. A veure si ho diem clar d’una vegada: en la seva majoria, els salaris dels empleats de turisme no cobreixen els serveis socials als quals els empleats d’aquest sector tenen dret. Per tant, el sector del turisme està subvencionat per la resta de contribuents. Per cert, el president de Turisme de Barcelona continua sent l’inefable senyor Joan Gaspart. Visca la regeneració, la modernitat, la mobilitat professional, l’internacionalisme i la innovació!

On són? Arran de l’enèsim atac terrorista islàmic a França, on van degollar un capellà, vaig llegir les declaracions d’un musulmà de les quals la bonista premsa nostra es feia ressò (sobretot!): “Els més perjudicats som nosaltres”. No ho deu pas dir pel capellà degollat. Jo, pel que fa als imams, tinc la mosca al nas. Com molts europeus, suposo. La manera d’esbandir suspicàcies hauria estat que, l’endemà dels fets, tots els imams de França s’haguessin manifestat pels Camps Elisis. Però no va ser així. El terrorisme islàmic només l’eradicaran de veritat els mateixos musulmans. Resto a l’espera.

Woody Allen. En un article de fa uns dies vaig dir que hi havia dos tabús que forçaven l’autocensura periodística catalana: el Barça i La Caixa. Me’n vaig deixar un -encara que més aviat forma part de la cursileria barcelonina-. Em refereixo a Woody Allen. Aquest magnífic director -del qual admiro les pel·lícules i també el bon paladar que demostra anant a casa del senyor Isidre Gironès- només me’l poden fer avorrir els seus seguidors. Durant el darrer Festival de Canes els diaris del món incloïen repetidament, a la seva crònica del festival, les acusacions de Ronan Farrow contra Woody Allen pels abusos a la seva germana. No pas aquí, on la notícia va sortir, diguem-ne, “minimitzada”.

Rodalies i vots. És de suposar que els usuaris de Rodalies són, com a mínim, tots partidaris de fer un referèndum d’independència. També he de pensar que si algú se’ls acosta i els diu que cal dialogar amb el govern de Madrid per tal que aquest tema, com tants d’altres, millori, el deuen enviar a passeig. A mi, si algú em vingués amb queixes de determinats temes, li preguntaria si ja és independentista o, com a mínim, partidari de posar Madrid contra les cordes amb un referèndum. I, si la resposta fos negativa, li recordaria la famosa dita: “Els burros mengen palla!”

Mulla’t per Tunísia! Quan es va aprovar el Brexit per referèndum, els governants europeus van fer veure que es removien inquiets. Fins i tot es va fer una estrafolària cimera dels estats que havien fundat el Mercat Comú l’any 1957. Tots van coincidir que calia bellugar-se, i de pressa. Ara en tenen l’oportunitat. Tunísia és l’única democràcia del Magrib. Vol allunyar-se de les ombres totalitàries: ni dictadors personalistes ni l’islam. Seria hora que algú els ajudés, no? Tractat especial de lliure comerç, acords preferencials, diners... per exemple. Ves per on, no he vist cap manifestació a Barcelona, tampoc, de suport. És el que succeeix quan aquells països als quals voldríem sempre clients de l’almoina social pretenen occidentalitzar-se. Gran pecat!

Sense por, per primera vegada. Un dels grans errors que està cometent la classe política espanyola -amb el suport dels seus electors- consisteix a pensar que a Catalunya no ha canviat res. Per a mi només ha canviat un fet fonamental: la nostra classe política ha perdut la por -excepte els membres del PSOE i del PP a Catalunya-. A Madrid acostumaven a espantar-nos amb l’amenaça de quedar-se sense grup parlamentari (menys calerons), no formar part de cap comissió del Congrés (menys dietes i menys viatges a l’estranger), enviar-te Hisenda i destapar els teus casos de corrupció exclusivament -que són, però, comuns a tots els partits-, etc. Com que la guerra bruta a Catalunya ja ha tingut lloc (excepte per als que no s’han declarat sobiranistes) i tot està destapat, la por ja és inexistent. Definitivament aquest era el canvi que tots esperàvem: una classe política valenta.

stats