Mentir sense conseqüències
Potser recorden que, fa uns anys, els vols sempre arribaven amb retard. No hi havia manera. Es tractava d’un fet mundial. De cop i volta, la durada oficial de tots els vols es va allargar. És a dir, aquell vol que durava dues hores (per exemple el Barcelona - Londres Heathrow) va passar a durar dues hores i vint minuts -el que dura actualment-; el de Barcelona-París va passar d’una hora i mitja a dues hores, etc. Formalment, figurava que, a partir d’aleshores, els avions viatjarien més lents. Doncs no. Es tractava d’enganyar molta gent una miqueta. Abans els vols no arribaven puntualment i ara, majoritàriament, hi arriben. Però fixin-se que cap surt a l’hora. Es va incloure el retard en la durada del vol.
Una altra. ¿Recorden quan es va posar en marxa el famós Euromed -aquest trenet que enllaça Barcelona i València-? El va inaugurar, si no ho recordo malament, el ministre Borrell. Es va vendre com la gran innovació. Disseny, luxe, etc. Era com un TGV però de porró. La premsa ho va presentar com un gran prodigi -m’han dit que l’aperitiu d’inauguració a bord va ser bastant bo-. Recordo que, en aquells dies, vaig fer números. De Barcelona a València hi ha, si fa no fa, uns 350 quilòmetres. I el tren trigava unes tres hores i tres quarts (ara en triga tres i dos quarts) a recórrer-los. Va caldre una simple divisió per deduir que el tren viatjava a la sorprenent velocitat mitjana de 93 quilòmetres per hora. Aquell trajecte podria haver-se implementat amb un tren tramvia. No calia cap disseny aerodinàmic. Ni, sobretot, cap festa.
I és que la mentida forma part de l’art de governar. Fins ara estàvem acostumats a petites mentides. Sense més mala intenció que la d’anar tirant i mantenir aquell estat d’il·lusió que l’administrat reclama encara que sàpiga que és enganyat. Perquè a la gent li fa nosa la crua realitat. No la vol escoltar.
De totes maneres, en els darrers temps estem assistint a una metàstasi de l’art de mentir. Una epidèmia que no només creix en superfície sinó també en profunditat. Gairebé tothom menteix i, a sobre, les mentides han adoptat unes mides colossals. Els que governen, o els que pretenen guanyar, menteixen en unes proporcions mai vistes. La pregunta és: ¿els polítics i els governants menteixen perquè han degradat les seves arts, o bé menteixen perquè estem passant una època en la qual la gent no vol sentir la veritat? Es pot adduir que el polític sempre ha mentit, almenys una mica. No tenia més remei. Però el grau de desvergonyiment actual arriba a límits grotescs. El cas més ridícul ha estat l’afirmació del senyor Trump en què assegurava que el president Obama no havia nascut als Estats Units. Ha hagut de sortir algú amb el certificat de naixement. I aquí s’ha acabat la història. Però el més greu és que no ha passat res.
Vaig poder observar el debat per constituir una comissió d’investigació al senyor Fernández, ministre de l’Interior (l’ex-Jordi, se’n recorden?). És un clar exemple que es pot mentir -tot utilitzant males arts-, ser descobert i quedar-se tan tranquil. Va ser molt curiosa la primera reacció de l’ex-Jordi: “La gravació ha estat obtinguda de manera il·legal”. No va pas dir que fos falsa, esclar. Mentrestant, la premsa, en aquest cas addicta al règim, també menteix dia sí dia també -inclosos alguns mitjans madrilenys d’amo català.
Es confiava que una democratització de la informació -els mitjans informatius basats en internet i barrejats amb aquest safareig que molts anomenen xarxes socials- impedirien que la mentida, l’engany, quedés impune. Però l’efecte ha estat pitjor. Es menteix, se sap, i no succeeix res. Massa micromitjans que donen informació no contrastada, barrejat amb mitjans més potents que, quan no menteixen, simplement amplifiquen les mentides que ha dit un altre -les tertúlies són un execrable cúmul d’inexactituds, superficialitats i amplificacions-. Aquesta barreja infernal ha portat a una desconstrucció de la moral amb la qual l’informat rep les notícies. Diguem que el mentider ara no es pot amagar, però ha esdevingut immune gràcies a la indiferència i a la incertitud en no saber si el que diu l’implicat, o el que s’ha publicat d’ell, és veritat o no.
Només incrementant l’acció de les institucions democràtiques, per poc tecnològicament avançades que semblin, es pot fer front a un despropòsit com el que s’ha instal·lat. No sembla, però, que sigui el nostre -un país format per gent acostumada a mentir- el que hagi de donar solució a aquest enorme problema internacional. Caldrà observar com ho resolen els nostres veïns occidentals.
