01/09/2016

Units pel fàstic

3 min

L’altre dia vaig sentir les declaracions d’un individu important del PP que no sé identificar. Amb l’arrogància única i específica que caracteritza els hispans -és a dir, utilitzar la pedanteria per insultar la intel·ligència-, va dir que el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s) havien iniciat una història d’amor de llarg recorregut.

Ignoro tot el que aquests dos partits han negociat. Eradicar la corrupció s’ha demostrat innecessari per arribar a l’acord. No sembla acceptable limitar-se a posar i treure noms d’una llista de corruptes. El PP, de manera corporativa, com a partit, com a entitat jurídica, està processat. Si algú vol garantir l’absència de corrupció d’aquells que governaran mai pot donar suport al PP mentre la seva direcció no salti. No existeix cap aliança entre el PP i alguns corruptes, no senyor. La corrupció és el PP mateix.

A desgrat de condicions més o menys suficients per assolir un acord entre el PP i C’s, n’hi ha d’altres que s’han demostrat necessàries. Condicions sine qua non. I entre aquestes hi ha l’afer de la sobirania de Catalunya, i de com exercir-la. He donat voltes a com es podria qualificar allò que mou C’s a actuar com ho fa -sobretot ells, pels seus orígens, més que no pas el PP-. El mot que més s’hi ajusta és fàstic. Els elements catalans de C’s, i del PP, senten fàstic per Catalunya. No és que el país els faci vomitar, ja m’entenen. Simplement estan fastiguejats de Catalunya, de la catalanitat. Ser catalans els fastigueja. Per comprendre el que vull dir de manera rodona cal escoltar la gravació de La Camarga -corre per internet-. Sentiran, en boca de la mateixa Sánchez, l’angúnia que transpira. La mateixa revolta interna que demostra en Fernández Díaz. Ve a ser un cuc que els corca permanentment.

C’s es defineix com a liberal. Però, abans de tenir un programa liberal, s’ha de tenir un tarannà liberal. Cap liberal prohibiria un referèndum com el que Catalunya proposa. A més, els liberals creiem en el principi d’igualtat d’oportunitats en el punt de sortida. Constitueix un exercici de mala fe proposar el trilingüisme després de tres-cents anys d’opressió -els recordo que el general Prim es queixava de no poder enviar telegrames en català al seu sastre, que no entenia el castellà-. I més quan el nostre idioma està en franca minoria de condicions -a Barcelona només 14 dels 46 canals de TDT que es poden sintonitzar són en català; i les empreses de sèries per internet prioritzen exclusivament, lògicament per raons de mercat, el castellà-. Estem, doncs, davant d’una aliança d’odi lingüístic al català en la línia del practicat pel PP al País Valencià i a les Illes. I és que, siguem clars, els senyors de C’s volen veure anorreada, destruïda, l’ànima de Catalunya per mor d’una ànima espanyola. No persegueixen el catalanisme, no ens enganyem. Pretenen destruir la catalanitat, que és una cosa ben diferent. La Catalunya mateixa tal com l’entenen, fins i tot, els no catalanistes. Els elements catalans de C’s i del PP són d’un botiflerisme de pedra picada. I espero que ningú s’escandalitzi. No nego la seva condició de catalans, Déu nos en guard! Per ser botifler cal ser, abans, imprescindiblement, català -un tàrtar no pot ser botifler.

Ara, tampoc cal espantar-nos. El nombre de diputats i de vots que, a les eleccions espanyoles, arrepleguen el PP i C’s plegats a Catalunya volta el 23%. Vull dir que, probablement, el volum que agafa a casa nostra aquesta mena de gent a qui fastigueja el propi país no es deu allunyar del d’altres indrets. No se’m fa estrany que hi hagi al voltant d’un 20% d’antialemanys, d’antiitalians o d’antifrancesos en cadascun d’aquests països -els francesos van quedar sorpresos d’ells mateixos entre els anys 1940 i 1945; el fet va requerir una amnèsia posterior molt intensa-. L’excepció, allò que ens diferencia -i que, per tant, ens ha d’empènyer a prendre una prompta decisió en referèndum-, és que els antipaís d’aquests altres estats no compten amb un aliat extern com troben els anticatalans en determinats sectors espanyols.

Els anti algun país -tant és que sigui el propi o un tercer- acostumen a ser mala gent. Per això desconfio, també, dels antiespanyols. Aquesta aliança de PP i C’s -que no persegueix res més que apuntalar el propi electorat- demostra clares i males intencions cap al nostre país. Només un enorme ressentiment i un profund fàstic -fills de la ignorància i la mala fe- poden portar a fer que un acord d’aquest tipus no indigni i avergonyeixi els catalans que pertanyen a qualsevol d’aquestes dues formacions.

stats