23/03/2017

Calvinisme, xenofòbia i socialdemocràcia

2 min
Dijsselbloem al Parlament holandès, on ahir va jurar  el càrrec com  a diputat.

El president de l’Eurogrup, l’holandès Jeroen Dijsselbloem, considera que el seu únic problema és que no entenem la franquesa calvinista que el caracteritza. Però el ministre de Finances en funcions dels Països Baixos té cada cop més complicada la continuïtat al capdavant de l’eurozona. Dijsselbloem es va negar a demanar disculpes davant l’Eurocambra per haver assegurat en un diari alemany que els països del sud d’Europa no es poden gastar tots els diners “en alcohol i dones” i després demanar ajuda. No és el primer cop que l’holandès menysté el Parlament Europeu. En una de les seves primeres compareixences davant els eurodiputats com a cap de l’Eurogrup ja va deixar clar que l’únic Parlament davant el qual pensava rendir comptes era l’holandès. Tampoc hauria de sorprendre aquesta franquesa amb ferum de prejudicis. Acabat d’estrenar en el seu càrrec europeu, va dir en una altra entrevista que quan va arribar al sanedrí que regeix els designis de la moneda única es pensava que “això anava del nord i del sud: del nord fent les coses bé, el sud amb problemes, i el nord, més o menys, imposant mesures i programes als del sud”. Ho admetia amb la incorrecció pròpia de qui confessa una maldat que creu compartida.

Antecedents de bocamoll

Des del gener del 2013, i després d’uns inicis polèmics per la desastrosa gestió de la crisi xipriota, Dijsselbloem havia aconseguit substituir la seva imatge de bocamoll per la de negociador, amb alguna excepció, com quan va deixar Jean-Claude Juncker retratat a la premsa. Els tabloides britànics especulaven amb els presumptes problemes d’alcoholisme de l’aleshores aspirant a president de la Comissió i Dijsselbloem va assegurar que era “un fumador i un bevedor empedreït”.

Avui, però, ha passat de totpoderós Sr. Euro a ministre amb les hores comptades. El partit laborista (PvDA) de Dijsselbloem va ser el gran derrotat de les eleccions holandeses de la setmana passada. Va perdre un 75% dels seus escons. Una caiguda històrica. Per això, el més simptomàtic d’aquestes últimes hores és veure la llista de noms que li han dedicat els retrets més durs i les peticions més clares de dimissió: tots socialdemòcrates. Des de l’ex primer ministre italià, Matteo Renzi, fins al cap dels socialistes al Parlament Europeu, Gianni Pittella, o el primer ministre portuguès, António Costa, que va qualificar el comentari de “racista, xenòfob i sexista”, i Dijsselbloem, de populista “amb pell d’ovella”. També el president del Partit Socialista Europeu, el búlgar Sergei Staníxev, ha renegat de l’holandès perquè no representa la seva “família política”.

Dijsselbloem personifica a la perfecció la política de “no hi ha alternativa” que democristians i socialdemòcrates han ofert en temps de crisi, però també moltes de les contradiccions vergonyants de la Unió Europea. Com a president de l’Eurogrup s’ha dedicat a donar lliçons de finances públiques a aquells països que no entenen que la solidaritat comporta “obligacions”, mentre que com a ministre d’Economia holandès ha liderat un dels principals paradisos fiscals de la Unió, responsable d’una milionària evasió d’impostos que penalitza a tota la UE. La doble moral (calvinista o no) de Dijsselbloem és insostenible. També per a la socialdemocràcia.

stats