L’Europa de Trump
PeriodistaL’estiu del 2001 -encara no havien caigut les Torres Bessones de Nova York-, George W. Bush preparava a la Casa Blanca la seva primera visita oficial a Europa i dos coneguts experts britànics havien estat convidats a la reunió. El president els va preguntar: “¿Volem que la Unió Europea tingui èxit?” Però, en veure el convenciment dels britànics, ell mateix es va afanyar a somriure i a dir que només era una provocació.
Bush senzillament havia expressat el mateix dubte que han arrossegat moltes administracions nord-americanes des de la Segona Guerra Mundial, sobretot republicanes. Ja en època del seu pare, mentre Washington debatia la possibilitat d’intervenir militarment en la Guerra dels Balcans, la mà dreta del secretari d’Estat, James Baker, va defensar que era millor que se n’ocupessin els europeus: “Fallaran, i això els servirà de lliçó” (així ho va escriure el taquígraf present a la reunió).
La desconfiança transatlàntica no ha nascut amb Donald Trump. La difícil redacció del -ara ja podem dir-ho- fallit tractat de lliure comerç entre els Estats Units i la UE, el TTIP, no només l’ha provocat l’oposició de l’opinió pública europea, també la desconfiança i el xoc de mentalitats entre les dues parts negociadores. Però, amb l’elecció de Trump, aquesta bretxa ja no es defineix únicament per malfiances sinó per un autèntic qüestionament de l’ordre internacional.
El món de Trump és un món de competició entre superpotències on els Estats Units prefereixen l’aïllament a la multilateralitat. Durant la campanya, el candidat republicà va qüestionar que Europa sigui un aliat essencial per al seu país, una relació que cap president nord-americà s’havia atrevit a menystenir tan obertament des de la Segona Guerra Mundial. Trump va advertir als membres de l’OTAN que “qui vulgui seguretat que se la pagui” ell mateix; va criticar francesos, belgues i alemanys per com han gestionat la immigració i l’amenaça terrorista. I quan en una entrevista li van retreure que potser no tenia gaire coneixements de geografia i política internacional, Trump va contestar que “Bèlgica és una ciutat molt maca”.
L’Europa reconfortada
En canvi, hi ha una altra Europa que, amb la victòria del nou president electe, encara se sent més forta. Marine Le Pen ja es veu una mica més a prop de la presidència francesa. L’hongarès Viktor Orbán es refermarà en la força de les democràcies il·liberals i els lideratges autocràtics com a resposta a aquest moment d’incerteses. Trump s’ha afanyat a donar el seu suport a la primera ministra britànica, Theresa May, davant el Brexit, i Rússia sap que ha guanyat la complicitat definitiva per a la seva política de fets consumats a Ucraïna. És la tempesta perfecta. Una victòria per a les forces que somien la implosió de l’Europa política.
Els Estats Units es repleguen i la UE serà encara més vulnerable. Fa temps que la imperfecta democràcia europea ja no és un model per a ningú, però les renúncies constants a defensar els propis valors fins i tot entre socis de la UE només contribueix a una degradació que ara ja és transatlàntica. Si després del Brexit i del clam antiestablishment que suposa la victòria de Trump, la UE encara no ha entès que l’única resposta possible és acabar amb les desigualtats socials, l’empobriment de les classes treballadores i el manteniment d’un statu quo polític que ha fet sentir exclosa una part de la població europea, que es preparin per a les conseqüències electorals que es viuran a la Unió durant el 2017.
