La caça de bruixes a Papua Nova Guinea
La dona corria esmaperduda entre els matolls fins que el grup de perseguidors, format per homes joves i forts, la van caçar. La van arrossegar com un animal fins al centre del poble. Nua i plena de nafres, van torturar-la davant els veïns fent-li talls amb ganivets i cremant-la amb ferros roents per tot el cos. Humiliada i mig morta, per evitar més sofriment, va confessar que era una bruixa. Els homes embogits per la ira la van lligar a una estaca i la van cremar viva.
Aquest relat no està tret de cap conte de por ni descriu l’Europa de la Inquisició de fa cinc-cents anys. Actualment, això passa cada dia a Papua Nova Guinea. La persecució de dones acusades de bruixeria s’ha convertit en una autèntica plaga d’aquest estat d’Oceania que es va independitzar fa quatre dècades. La creença en la màgia i la bruixeria, coneguda com a sanguma, s’enfonsa en els orígens remots dels papús i segueix molt present en la societat contemporània. Fins fa només tres anys no es van derogar tot un seguit de lleis del 1971, conegudes com a sorcery act, que emparaven la persecució de les suposades bruixes.
La major part de les persones acusades de bruixeria són dones. Sovint viuen soles o tenen un entorn familiar molt feble, de manera que moltes són o bé dones d’avançada edat, o bé noies joves rebutjades pels parents. Parlem d’un crim de gènere que forma part d’un fenomen social de molta més envergadura que justifica la violència contra les dones a tot el país. Amnistia Internacional denuncia que més de la meitat de les dones del país han sigut violades i que el 60% dels homes fan ostentació d’haver participat en violacions en grup. Human Rights Watch sosté que a Papua Nova Guinea tres de cada quatre dones patiran al llarg de la seva vida almenys una agressió sexual, i qualifica el país com el pitjor lloc del món perquè hi visqui una dona. Es creu que cada any milers de dones acusades de bruixeria són enterrades vives, lapidades, llançades per penya-segats, electrocutades o cremades vives, després de patir el calvari de la tortura.
Papua Nova Guinea té també el trist honor d’estar considerat com un dels països més corruptes, que sumat al seu baixíssim índex de desenvolupament humà fa que bona part de les polítiques per lluitar contra la violència de gènere no arribin mai a bon port. Fa pocs dies els estudiants universitaris es van revoltar contra el primer ministre, Peter O’Neill, sobre el qual plana sempre l’ombra de la corrupció. Quan se li pregunta a O’Neill sobre la caça de bruixes, argumenta que la societat papú és molt tradicional i supersticiosa, però no fa cap esment al fet que la policia gairebé mai practica cap detenció després de la tortura i assassinat de dones acusades de bruixeria. En aquest context, ningú gosa denunciar.
En alguns casos, la bruixeria també s’ha utilitzat per fer desaparèixer persones incòmodes com Helen Rumbali, defensora dels drets de les dones a Bougainville, que, acusada de bruixeria, va ser torturada i decapitada fa tres anys. En la majoria de casos, però, es tracta de dones senzilles com Kepari Lanieta, de 20 anys, a qui el 2013 van calar foc amb una pila de pneumàtics. Els mòbils van gravar el calvari i les imatges van generar un escàndol nacional, però l’assassinat de Kepari Lanieta va ser debades, ja que la caça de bruixes continua i no fa ni un mes el diari papú The National va fer sortir a la llum un nou cas a les muntanyes de la remota província d’Enga.
