17/11/2016

Una defensa europea

2 min

Cada cop que Obama ha volgut trucar a Europa, sempre ha marcat el número de Berlín. La crisi financera va deixar ben clar que la relació especial entre els EUA i el Vell Continent (fins i tot si era per desconfiar els uns dels altres) no es teixia a Londres sinó al cor de l’eurozona. Ara que la premsa internacional considera aquesta última trobada entre l’Obama president i la cancellera Merkel com el “relleu” al capdavant de la defensa de les “democràcies liberals”, Europa es veu obligada a decidir si hi ha un nou paper global per a ella i si el pensa exercir.

Mentre la UE es trenca per dins -entre altres fractures, per la connivència amb les violacions de drets i valors que es cometen dins el territori europeu-, la victòria de Trump als EUA li ofereix l’oportunitat de redefinir-se per fora.

Hollande assegurava fa uns dies que “el context exigeix una Europa unida, capaç d’expressar-se i defensar les seves polítiques”, tot i que és molt probable que el president francès quedi descavalcat ben aviat. En qualsevol cas, la incertesa transatlàntica ha provocat un nou acostament entre Berlín, París i Londres, i un nou debat sobre la necessitat de repensar una defensa europea. Va ser Obama, en l’entrevista llegat concedida a The Atlantic, qui va criticar els aliats “aprofitats” que es beneficiaven de l’ordre mundial salvaguardat pels Estats Units.

Però la veritable pregunta que s’hauria de fer Europa no és qui els defensarà ara si Trump desfà els vincles transatlàntics, sinó què té la UE per oferir al món.

N’hi ha prou amb el consell de ministres d’Exteriors i Defensa, celebrat dilluns passat a Brussel·les, per evidenciar el desconcert actual. Els Vint-i-vuit (britànics inclosos) es van embolicar en una discussió sobre si els calia construir un quarter militar a Brussel·les mentre l’alta representant, Federica Mogherini, assegurava que “la UE és un superpoder que no utilitza tot el seu potencial en seguretat i defensa”.

No es tracta d’invertir més en despesa militar, “la coherència política serà, fins i tot, més important” en l’era Trump, assegura Frances Burwell, de l’Atlantic Council. Uns EUA en retirada, una Rússia enfortida pel canvi de rols en aquest vell duel que adopta retòriques i gestos de Guerra Freda, obren la porta al fet que la UE pugui decidir per ella mateixa quines són les amenaces que l’afecten i quina resposta hi vol donar. Per això, però, caldria que els socis de la UE tinguessin primer una autèntica política exterior comuna, una única visió del món, de les aliances i els interessos que volen primar i, en canvi, el món es veu diferent segons la capital des d’on es mira. La percepció de Moscou canvia de l’est a l’oest de la UE.

“La retòrica encesa d’avui retrata una Europa amenaçada des de l’est i abandonada per l’oest”, descriu Dan Smith, director del SIPRI, l’institut de recerca per la pau d’Estocolm, però aquesta lectura sobredimensiona els aspectes defensius i menysté altres aspectes clau per a la seguretat regional, diu aquest expert al Carnagie Europe. Els reptes per a la UE són polítics, diplomàtics, territorials, econòmics, cibernètics i de seguretat humana.

stats