Des de fa una setmana la Marianne vesteix de dolor. Del seu rostre ha desaparegut l’ímpetu amb què la retratà el 1830 Eugène Delacroix en el seu famós quadre 'La llibertat guiant el poble'. Ara la llibertat que ella personifica va cap-cot i amb el cor compungit. No se sap avenir de l’horror que ha esquitxat de sang els seus tranquils carrers. París ja no és una festa, com tampoc ho és la resta d’Occident. Aquesta vegada la por i l’angoixa han arribat per quedar-s’hi.
El grup Estat Islàmic ja ha assegurat que els seus atemptats a París són l’“inici de la tempesta i un advertiment”. Recorden que “el que ve serà pitjor i més amarg”. Mai no ens havíem sentit tan vulnerables sabent que l’enemic, de crueltat insaciable, pot estar camuflat entre nosaltres. Les veus més exagerades insisteixen que som a les portes d’una Tercera Guerra Mundial, de conseqüències del tot imprevisibles i que té en el ciberespai un gran altaveu propagandístic. Apunten amb els ulls clucs un únic culpable: l’imperialisme occidental, que durant aquests darrers anys s’ha dedicat a atiar un foc que ha agafat flamarada amb la benzina del fanatisme religiós.
La llista de ciutats ferides comença a ser extensa: Nova York 2001, Bali 2002, Madrid 2004, Londres 2005 i ara París 2015, que a principis d’any ja patí els assassinats al setmanari satíric 'Charlie Hebdo'. Fa dues setmanes el terrorisme jihadista també va atacar Rússia abatent un dels seus avions comercials a Egipte. “Estam en guerra”, ha dit el president francès, François Hollande, als seus companys occidentals còmplices del tràfic d’armes amb la bèstia que ara dejecten. El risc és que la justícia es confongui en venjança. Pagaran justos per pecadors. És la llei del talió “ull per ull, i dent per dent”, que tant d’odi i rancor alimenta. Es repeteixen els mateixos errors del passat que ens han portat a l’actual espiral de violència. El nostre fracàs no pot ser més estrepitós.
L’eurocentrisme ens ha entelat la mirada. Mentre tots som París ens tapam les orelles per no sentir les bombes que un impotent i ofuscat Occident llança sobre Síria, l’arrel –diuen– de tots els mals i d’on fugen la majoria de refugiats que ara transiten per casa nostra. Són respostes temperamentals davant problemes complexos. Tanmateix, per molt que l’escapcem, l’espantosa Hidra tornarà a treure els seus incontrolables caps. La bogeria humana no coneix límits. Tot és molt confús i terrible alhora.
La llibertat torna a estar en quarantena en benefici de la seguretat. D’ençà dels atemptats aeris a les torres bessones de Nova York, agafar un avió ja s’havia convertit en un autèntic suplici. Llargues coes i escorcolls inútils. Ara, per a més humiliació, només falta que ens facin passar els nostres cervells pels escàners dels aeroports. La psicosi col·lectiva se’ns ha girat en contra.
Per molt que ens esforcem per recuperar la normalitat i la tranquil·litat, tanmateix, el pànic ens té garratibats. Els nirvis estan a flor de pell. Tot és zona de perill. L’atac al cor d’Europa ha arribat fins als nostres cors. Apel·lam a la fraternitat mundial, però miram de reüll el nostre entorn sota una desafiant vigilància policial. Lluitam contra els nostres propis prejudicis pel bé d’una convivència que penja d’un fil. El proïsme està sota sospita. El futur no pot ser més incert i insegur en aquest món de terror global.
No és d’estranyar, doncs, que la Marianne estigui desconcertada, esmaperduda. Es frega els ulls per llegir bé el lema que porta el vaixell de l’escut de la seva ciutat: 'Fluctuat nec mergitur' (“És abatut per les ones, però no enfonsat”). Ara no sap cap a on ha de guiar el seu desconhortat poble. Des de la distància, està pendent d’un gest de complicitat de la seva companya, l’estàtua de la llibertat de Nova York. Tem, però, l’abraçada de l’ós, la mateixa que li pot fer Putin, el nou tsar de Rússia disfressat de demòcrata.
Ningú no és capaç de posar seny a tanta desesperació. Davant la imminent apocalipsi, l’home no té redempció possible. Mentre conjuram amb flors l’amenaça de les pistoles, ens resignam a continuar plorant noves víctimes de la nostra barbàrie. Adéu, llibertat. O, per ventura, t’haurem de dir arreveure.
