(A Carles Capdevila, 'in memoriam'. Sé que aquest article li hauria agradat)
Les dues desenes llargues de llibres d’Alan Watts que tinc a la meva biblioteca estan absolutament subratllats. No una sola vegada, sinó moltes tandes sobre la primera. El que diu Alan Watts coincideix gairebé sempre amb el que jo penso. I això és el que volem els lectors: que els autors diguin allò que nosaltres volem dir i no sabem com dir-ho. És així que ens sentim tan estimats per ells, perquè estan al servei de les nostres mancances intel·lectuals i poètiques.
En aquest apartat de l’amor he de situar també, i sense límits, el treball dels editors. Sense els editors, la labor d’escriure seria coixa, muda i sorda. En aquest cas concret d’Alan Watts, vull destacar de manera il·limitada, ja ho he dit, la gran tasca dels seus editors: la família Pànikker, fundadors i creadors de la insigne marca Kairós. Fa més de quaranta anys que iniciaren aquesta funció primordial de publicar l’obra completa d’aquest autor extraordinari, aleshores del tot desconegut entre nosaltres. Vaig tenir la fortuna, a través de la revista ‘El Ciervo’, dirigida per l’amic Llorenç Gomis, de topar amb un llibre que va revolucionar la meva manera de pensar: ‘La sabiduría de la inseguridad’.
En un temps de recels i de perplexitats de tot tipus, Alan Watts ens recordava la constitució de la condició humana. Quelcom tan senzill com això. Aquesta és tota la seva literatura: saber qui som i qui no som. És clar que expressa el seu pensament d’una forma tan poètica i juganera que embolcalla per complet el lector. La vida breu d’Alan Watts, tant en l’aspecte filosòfic com en el religiós i l’humanista, va ser tan intel·ligentment intensa que, paradoxalment, és com si hagués tingut uns quants segles d’aprenentatge vital.
Alan Watts fa una barreja de cultures extraordinària, seleccionant allò que per ell i per a la societat sencera és més destacable des del punt de vista personal i col·lectiu. Agafa els grans “descobriments” intel·lectuals d’Occident i d’Orient i, amanits amb els seus, ens serveix els plats més exquisits de l’esperit humà. Cita a tothom que cregui digne de crèdit en el camp de la filosofia més entremaliada i més lúdica. Per la seva ment privilegiada hi fan sojorn Lao Tsé, Confuci, Crist, Buda, els clàssics grecs, llatins i contemporanis, tots aquells que li semblen profitosos per a ell i per als seus venturosos lectors. Ens proporciona tot un seguit de reflexions essencials, cap de les quals té la més petita tara, i ens ho serveix amb una delicadesa culinària per xuclar-nos els dits. Diu, i ho demostra, que qualsevol cosa que succeeixi en el món és un estat d’increïble felicitat. Poèticament ens diu que no menyspreem les paraules en favor de l’acció, perquè les formes que assolim amb les paraules són com les formes de la falguera o de les caragoles de mar. Les paraules són una dansa, i són una forma de vida com les flors.
És indubtable que Alan Watts era un escriptor diferent i únic com ho són tots els escriptors. Alan Watts era una persona diferent i única com ho som totes les persones. Però ell n’estava molt orgullós, molt satisfet, no se n’amagava, i ho deia en veu alta i per escrit i ens ho comunicava amb alegria a tots. Ens convidava a ser com érem, a acceptar-ho i a demostra-ho. La seva era una invitació a la lucidesa, a l’alegria i al joc. A la diversió. Al misticisme. El místic, deia, és un ser que s’ha adonat de l’absurd, s’ha adonat que tot és una benedicció de la terra. Afirmava, amb una inspiració del tot original, que nosaltres no naixem al món, sorgim d’ell: som un símptoma de l’estat de l’Univers, una part integral del Cosmos. Som allò que ja cercava Freud: els homes tenim una intel·ligència més gran que la intel·ligència de la consciència. Diu que, si per casualitat algun dia descobrim qui som, començarem a riure, i acabarem dansant i fent música i jugant tots uns amb els altres. Constata que als homes no ens queda més remei que posar-nos forçosament d’acord amb la Naturalesa. Totes les nostres desgràcies vénen de no voler fer-ho així. Hem de plorar i riure, segons vinguin les coses. Això és el més natural del món. Ningú no avisarà la policia si ens veu plorant o rient. Només la gent avisa la policia si ens veu passar un semàfor en vermell. Actuar amb naturalitat és propi del nostre lliure albir, però els guardians de la llei i de l’ordre sempre han tingut por de les manifestacions espontànies de l’esperit. I ens ho fan pagar car.
Malgrat tot el que he dit fins ara, el millor llibre d’Alan Watts és el de les seves ‘Memòries’, també editat per Kairós. No vull dir que la seva vida superi la seva obra, però és probable que sigui així. És en aquest llibre que vaig descobrir una cosa que m’apropà encara més a ell: Alan Watts va néixer el 6 de gener de 1915, el mateix dia, el mateix mes i el mateix any que Pere Guasp Morro, el meu pare. Mon pare pensava el mateix que Alan Watts, però no ho sabia expressar, per això hem d’admetre que tots som diferents i únics en aquest món.
Alan Watts pensava i sabia, com Jeremies i com mon pare, que la llei de Déu està escrita en el fons de l’ànima humana. És absurd forçar els teus sentiments en sentit contrari. Deia, també com mon pare, que les formes que adopten les flames de la xemeneia són un art insuperable i perfecte. Jo les contemplo sempre que puc: quan no tinc res millor a fer.
