03/09/2015

¿Alemanya sucumbirà a l’odi?

4 min
¿Alemanya sucumbirà a l’odi?

Enmig del martelleig de notícies generades per la crisi migratòria d’Europa, potser no hi ha res que sigui més discordant que el que s’està produint a Alemanya. El país, que espera l’arribada de fins a un milió de refugiats aquest any i on el cap d’estat ha sigut el més categòric del continent a l’hora d’advocar per acollir-los, també ha patit més de 200 atacs, la majoria incendis provocats, en centres de refugiats polítics durant els sis primers mesos de l’any, segons el ministre de l’Interior.

Aquesta oscil·lació entre l’humanitarisme i el terrorisme és com mirar una llum estroboscòpica. Molts europeus, i sobretot els alemanys, ho veuen amb una sensació d’impotència: ¿potser les ganes d’ajudar desencadenaran els nostres dimonis més foscos?

La bona notícia és que tot i que hi ha problemes amb la política d’immigració europea, les solucions són clares.

Primer, la Unió Europea ha d’esmenar l’anomenat mecanisme de Dublín, que diu que l’estat membre on arriba primer un refugiat té la responsabilitat d’atendre la seva sol·licitud d’asil polític. Es tracta d’una recepta abocada al fracàs: tenint en compte que la major part dels refugiats vénen de l’Àfrica i del Pròxim Orient, la seva primera parada normalment és Itàlia, Grècia i altres països del sud d’Europa econòmicament afeblits.

També cal corregir el sistema de quotes a través del qual els refugiats es distribueixen per la UE. Molts països eludeixen els seus deures sense que rebin cap sanció. I Europa necessita un criteri comú per establir què es considera un país “perillós” i què es considera un país “segur”, de manera que tots estiguem d’acord respecte a qui es considera un refugiat i qui no.

Hi ha països concrets que tenen problemes, també, però almenys a Alemanya estan sent abordats. El govern federal d’Alemanya ja ha augmentat l’ajuda a governs estatals i locals que tenen dificultats per acollir milers d’emigrants. S’estan reconsiderant les normes i s’estan simplificant els procediments. Encara hi ha moltes coses que no funcionen, però hi ha una voluntat política per adaptar-se a les noves exigències.

El que és més difícil d’afrontar és l’aspecte psicològic. Tothom té molt presents els refugiats. Fa un parell de dies, al parc infantil preferit del meu fill, situat al barri de Kreuzberg de Berlín, un nen alemany d’uns set anys portava un nen més petit a coll. “Som refugiats -va explicar al seu company de joc-. Hem de travessar el Mediterrani”. No hi ha ni una sola conversa de feina o de sobretaula que tard o d’hora no acabi girant sobre “la qüestió dels refugiats”.

En certa manera, és sorprenent. No es pot dir que hi hagi refugiats sense casa escampats pels carrers, ni que s’hagin retallat les pensions per alimentar-los. Si no vius al costat d’un centre d’acollida de refugiats, la migració és un problema abstracte.

¿Com és, doncs, que molts alemanys continuen sentint-se afectats personalment? Per a Alemanya, això és un retorn a la història. Durant l’última dècada molts alemanys han viscut desconnectats de la política, endormiscats enmig del creixement econòmic i l’autoritat tranquil·litzadora d’Angela Merkel. A l’Afganistan hi han mort soldats alemanys, però no gaires. Actualment, gairebé cada dia, el mar arrossega cadàvers fins a les platges preferides dels alemanys a Itàlia i Grècia, i els desperta brutalment del seu oblit.

Les reaccions tenen una doble cara. El flux del compromís cívic no té precedents. Hi ha professors jubilats que ajuden els estudiants sirians a aprendre alemany. Hi ha metges que tracten refugiats de franc. Hi ha famílies que acullen altres famílies.

Però n’hi ha que creuen que estem davant d’una catàstrofe evident. Quan escric sobre aquest tema al meu diari, Der Tagesspiegel, rebo trucades furioses de lectors que m’expliquen que acabarem “envaïts”, i que la nostra prosperitat i la nostra cultura quedaran esborrades del mapa per “l’onada”.

Sovint costa traçar la línia que separa els que senzillament tenen por del canvi i els que aprofiten alegrement l’oportunitat per entregar-se a l’odi. Parlar d’una “onada” de refugiats expressa la preocupació comprensible (tot i que innecessària) que no es pot assumir el cost d’acollir-los.

Però en aquesta visió dels refugiats com una massa amenaçadora i anònima hi batega també el “ menschenverachtung ”, que significa aproximadament “menyspreu per la humanitat”, una paraula pròpia de la llengua alemanya i una disciplina de pensament en la qual aquest país va excel·lir temps enrere -i no només en època del règim nazi.

Així i tot, també hem de mirar-nos això, l’aspecte més fosc de la crisi actual, en perspectiva. No es tracta de cap força imparable. Tot i que la violència creix i els sondejos indiquen una baixada de la voluntat d’acceptar més immigrants, l’ambient general a Alemanya continua sent favorable als refugiats.

A més a més, almenys una part dels discursos de l’odi i els disturbis els organitza o hi dóna suport el Partit Nacional Demòcrata, un grup d’extrema dreta que ha perdut simpatitzants i que aparentment s’aferra a l’augment de la immigració com a última oportunitat per sobreviure. Això no és el ressorgiment dels dimonis del passat, sinó la feina dels delinqüents polítics contemporanis. No necessitem un exorcista, sinó un cos especial de policia.

L’estabilitat de l’estat psicològic d’Alemanya depèn de fins a quin punt es gestiona correctament l’aspecte pràctic de la crisi, però també de la capacitat dels nostres polítics de mantenir un bon equilibri.

El seu comportament fins ara ha sigut admirable. Contràriament al que va passar a principis dels anys noranta, en què molts van reprendre i fomentar els sentiments contra els immigrants, els líders del país de tot l’espectre polític s’han esforçat per expressar en conjunt una preocupació amable. Han d’anar amb molt de compte: necessiten habilitat per aconseguir que els que tenen por del canvi se sentin escoltats, i a la vegada no deixar cap marge al més mínim ressò d’ideologia racista.

Després d’esperar el seu típic temps prudencial, Merkel ha instat els ciutadans alemanys a donar la benvinguda als refugiats; tot i reconèixer l’abast del repte, ha denunciat els extremistes contraris a la immigració i ha insistit que, junts, “ho podem fer”.

Ara per ara, la major part dels alemanys hi estan d’acord.

stats