OPINIÓ
Opinió 02/06/2017

Alomar Poquet i l’Església

i
Celestí Alomar
3 min
Alomar Poquet i l’Església

El proper dia 7 de juny es compliran 80 anys de l’afusellament del prevere Jeroni Alomar Poquet, l’únic capellà afusellat a Mallorca pels amotinats de l’Alzamiento Nacional contra la República Espanyola. Aquest mateix cap de setmana l'ARA Balears, en el suplement Ara Diumenge, hi dedica un reportatge. Ja he escrit en altres ocasions sobre el personatge, però avui voldria posar l’esment sobre la seva condició de capellà i l’Església. El cas Alomar Poquet revela l’existència d’una església dissident contrària a la violència militar i falangista. “Sempre díscol”, deia d’Alomar el bisbe Miralles per justificar l’afusellament. Anys després, pel bisbe Teodor Ubeda, era “un bon capellà que va ser acusat de fets que no tan sols no havia comès, sinó que mai podien constituir delicte perquè es tractava d'ajudar el proïsme a fugir del perill ben pròxim de la mort”. Entre una frase i l'altra frase havien transcorregut 58 anys, en els quals els fets no havien canviat, però sí la perspectiva de les autoritats eclesiàstiques que els contemplaven.

El cas Alomar Poquet, també, ens condueix a la violència exercida contra l'Església dissident per part de l’Església jeràrquica, militant i conservadora. En el seu cas, els primers i principals acusadors varen ser dos preveres: Llorenç Martorell, rector de Llubí, i Melcior Tugores, capellà falangista de sa Pobla. Una guerra intestina. L’antagonisme venia d’abans de l’esclat de la Guerra Civil. Alomar era un senyor de poble, culte, brillant orador, compromès socialment, en línia amb els temps moderns de la República, radioaficionat, saurí destacat, que parlava anglès; una personalitat explosiva que topava amb la mentalitat beata i conservadora dels seus superiors i de molts companys. Des d’aquest antagonisme es va induir, sense cap dubte, un procés de tràgiques conseqüències, com molt bé es pot comprovar a la documentació de la qual actualment podem disposar.

La falange, en aquest cas Canuto Boloqui, s’alinearà amb la mateixa bateria d’acusacions que Martorell i Tugores i actuarà de braç executor. Pretén la detenció d’Alomar, però hi interferirà el bisbat, que no consent que un capellà sigui pres per la falange i n'ordena la reclusió a la Casa Missió. És un principi de dignitat eclesiàstica que després veurem com queda de malmès. Boloqui persisteix en les seves intencions i creu que Alomar ha estat vist en alguns ports intentant connectar amb pescadors per ajudar a evadir-se persones perseguides. Amb el comissari Barrado, cap de la Policia d'Informació i Vigilància, tramen un pla per aconseguir la peça. Amb la col·laboració d'un, o diversos, confident preparen un parany a Alomar, en el qual ell caurà.

És la via que tenen per portar Alomar davant un tribunal militar en un judici sumaríssim i allunyar-lo de l’àmbit eclesiàstic. Han guanyat la partida al bisbe Miralles, el qual es rentarà les mans del cas. Ja en mans del tribunal militar, Miralles escriu al jutge militar instructor del cas, amb relació a la dignitat que estan investits els processats, que “eren ells (els processats) els que l'havien d'haver mantinguda immaculada i mai donar peu, ni fins i tot ombra de pretext, al fet que hagués d'actuar en contra d'ells una jurisdicció diferent de la seva pròpia". Si, efectivament, Miralles se'n renta les mans, no obstant això demanarà posteriorment, sense èxit, que la pena de mort sigui commutada.

El tribunal militar, tot i saber que les acusacions han estat fabricades per la policia, l'ha de condemnar a mort. Per fer més execrable el delicte als ulls de la societat, insisteixen que Alomar ha actuat per diners que cobrava als fugitius, encara que en la documentació de la causa pot comprovar que no era així. La burgesia alineada amb el franquisme necessitava rentar-se les consciencies i, en aquest cas, els diners, que ells tan aprecien, es converteixen en un menyspreable motiu. Miralles per justificar al nunci papal l’afusellament d’Alomar també utilitzarà el mateix argument dels diners.

Alomar, no obstant això, sabent ja quina era la seva sort, des de la presó escriu a la seva mare, en una carta que clandestinament li aconsegueix enviar: “Comprengui una vegada més que tot arranca d'aquesta mala gent verguista de Llubí”. Si aquesta sospita era certa –s’afegiria a l’actuació de Martorell i Tugores–, no faria més que completar el quadre colpista: Església, Exèrcit, Falange i en Verga. No obstant això, no puc deixar de citar Bernanos: “El terror hauria perdut la seva força sense la complicitat més o menys oberta o fins i tot conscient dels capellans”.

Sens dubte, l’homenatge a Alomar Poquet és un homenatge a tots els represaliats del franquisme, de la manera que ho és cada un de tots els homenatges que es fan. Però, a més, el seu record adquireix un sentit reivindicatiu molt específic: el de la labor humanitària i generosa que en transcórrer el temps realitzen tantes i tantes persones, sense reparar en el seu propi risc, per “ajudar el proïsme a fugir del perill ben pròxim de la mort”.

stats