OPINIÓ
Opinió 05/05/2017

Amor de Múrcia

Melcior Comes
3 min

Jo també vull parlar de l’al·lot de Múrcia. Sí, del jove que va veure una al·lota al tramvia i, davant de la passivitat d’ella quan va intentar fer-la baixar per a parlar-hi –era de nit, les deu tocades–, va decidir, l’endemà, començar a buscar-la amb cartells per tota la ciutat. El noi s’ha fet famós per aquesta mescla de passió i terbolesa, la perseverança en la recerca amb “bones intencions” i el frec a frec amb allò inapropiat –o violent?–. “No t’he de tornar a veure sinó en l’eternitat?”, deia Baudelaire a ‘A una dona que passa’.

Els mitjans de comunicació i les xarxes van esbombar la història de la recerca –cosa ja qüestionable!–, fins que la noia va arribar a sortir i a respondre, enviant-lo a pastar fang davant de tots, no només per les mirades que li va dedicar durant la nit de “l’enamorament sobtat” –en italià en diuen un ‘fulmine’– sinó per tota la història posterior, amb els cartells ensucrats i la complicitat dels mitjans, desitjosos de donar un final feliç a la martingala.

S’han dit moltes coses entorn d’aquesta petita història, que en dues o tres escenes posa en dansa molts dels fantasmes de la nostra actualitat: 1) el tractament que han de tenir els homes amb les dones i viceversa, quan ‘senten’ determinades coses; 2) el paper que han de fer els mitjans de comunicació davant de la privacitat; 3) l’efecte perniciós que tenen les xarxes socials a l’hora de difondre certes imatges o històries, i crear vertaders climes moralment malsans.

Potser fa deu anys ningú hauria fet gaire cas de tot això; potser s’hauria esbombat com un fet positiu que un noi perseveri en la “passió amorosa” fins aconseguir o no “la recompensa”, a l’estil de la dèria romàntica –don Joan, Romeu, etc., la sang calenta, la flor del mal–: l’amor com a força primària i pura, que no es deté davant de res ni davant de ningú, i que tantes bones i dolentes pàgines ha fet omplir a tants bons i dolents escriptors (de Goethe a Corín Tellado o Danielle Steel: històries així fan vendre llibres per Sant Jordi). Però ara han canviat les tornes; d’aquest Romeu a la murciana, se n’ha fet automàticament un ‘assetjador’ per part de bona part de l’opinió pública, com si no en tingués prou amb el ridícul al qual s’ha exposat amb la seva recerca. El noi ha estat desencertat, sens dubte, però d’aquí a qualificar-lo d’assetjador hi ha un pas no gens innocent. Si el noi busqués un noi –o bé una noia busqués una noia– amb els mateixos procediments: ¿es diria el mateix? Ho dubto.

Els sentiments amorosos haurien de ser un afer privat. El jove és el primer infractor d’aquest principi. Els mitjans fan mal fet quan s’apropien de la cosa en benefici de l’espectacle i de la intriga, com els fabricants de cervesa que s’oferien a pagar un sopar a la parella si finalment es retrobava. Cosa que no passarà, ja que la noia, també actuant malament, no només el rebutja (fins aquí bé) sinó que el ridiculitza davant de l’opinió pública, que ara ja coneix nom i llinatges de l’al·lot (i no d’ella, és clar). Aquí no hi ha ningú innocent, doncs, ni tan sols qui escriu aquest article, que també s’aprofita de tot l’enrenou.

¿Què hauria d’haver fet el jove? A sa Pobla, fa cent anys, tots els al·lots i al·lotes rondaven per la plaça en diumenge, i quan a un jove li agradava una al·lota anava a parlar amb el pare d’ella, que s’encarregava de negociar l’afer amb la mossa i la resta de la família, permetent ‘donar entrada’ al pretendent, o no. ¿Realment volem tornar a aquestes maniobres? La violència i el masclisme són una xacra abominable, però veure pertot masclisme i violència em sembla ridícul, fins i tot quan es fa el ridícul, com sol passar gairebé sempre en els assumptes del cor. “Tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!”.

stats