Concloïa el primer dia de la darrera ronda de consultes del monarca per formar govern i m’encuriosia saber com seria el titular d’un diari d’àmbit estatal en concret. No em va defraudar, ni una mica; era el que sospitava. En el digital es destacava, per damunt de tot, que “España deberá recortar 4.000 millones para cumplir el déficit”. Amb un cos de lletra més petit, en segon lloc, incloïa la notícia: “El Rey anticipa la repetición de elecciones y pide una campaña austera”. Suficient per conèixer els paranys en què no convé caure en la votació el proper del 26 de juny.
És evident que l’economia segueix essent el teló de fons, no debades l’atur és insostenible; la precarietat, inaguantable i l’estat del benestar, dèbil. Però el titular no parlava d’això; donava com un fet normal retallar, com si no hi hagués altres solucions. L’austeritat com un fet natural i universal. En realitat, és tot el contrari: existeixen altres solucions i, entre les ofertes polítiques, hi ha propostes que defensen una posició dissident. El temor, la catàstrofe, en definitiva la política de la por, podria ser que, a força d’usar-la, hagués perdut eficàcia. L’enraonia o llegenda que la dreta gestiona millor els diners públics avui són pocs els que la creuen. La por de convertir-se en realitat s’ha desfet com ho fa un castell de sorra a la platja. Però se segueix parlant d’economia i diners, com si res hagués passat.
Penso que això té molt a veure amb la teoria de la formació del pensament. Els experts diuen que parlar de diners predisposa a un comportament individualista. I un comportament individualista afavoreix els programes econòmics liberals. Si les persones no tendíssim a la llei del mínim esforç, ens adonaríem que la situació de precarietat econòmica i social és filla del sistema neoliberal i no d’altra cosa. Per això, aquí va el meu primer consell electoral: fugin dels que només parlen d’economia i diners. Sempre he pensat que té més possibilitat de ser ric en idees el que té la delicadesa de no parlar de diners que el que únicament no fa més que parlar-ne. En política, succeeix tres quarts del mateix.
Crida l’atenció, també, que el monarca digui que la campanya ha de ser austera, ell que no ha estat elegit i encarna una institució refractària al sufragi universal. Sembla que darrere les paraules “campanya austera” hi hagi un retret, una culpa per no haver format govern, un gest de complicitat als primers. Aquí va el meu segon consell: fugin dels que cerquen culpables. La repetició d’eleccions és una situació nova i, si la campanya és més austera en recursos que l’anterior, serà perquè l’opinió pública necessita únicament “informació addicional”. Durant aquests quatre mesos d’àmplia exposició mediàtica dels partits i els seus dirigents, s’ha pogut conèixer millor que mai la posició de cada un d’ells. No obstant això, seria d’agrair que s’expliquessin amb claredat les diferències, els punts concrets, que han fet impossible l’acord.
Seria aclaridor i, per què no, gratificant saber amb precisió el que pensa cadascun dels partits sobre la reforma laboral, el contracte únic, els desnonaments, el dèficit, l’estructura territorial de l’Estat i altres qüestions que sembla que han estat un entrebanc per arribar a un acord de governabilitat. És evident que si hi ha un posicionament clar en els elements clau, la lectura a posteriori del sentit del vot és més fàcil i resulta més difícil defugir-la. És clar, això és vàlid entre blocs ideològicament homogenis. Si el que s’intenta és una coalició de caràcter transversal, la lectura serà una altra.
De fet, aquesta –la coalició transversal– ha estat la primera i única proposta que s’ha portat a votació al Congrés de Diputats en la curta i extinta legislatura que s’ha tancat. Ciutadans i PSOE, amb el suport majoritari de la militància en el cas dels socialistes, varen intentar una coalició de format reduït que no va aconseguir a la cambra baixa l’amplitud necessària per formar govern. Aquesta és la fotografia de la legislatura, al marge de la deserció del partit majoritari, que va rebutjar, per falta d’aliats suficients, sotmetre’s al debat d’investidura.
Si aquella era la instantània de la legislatura, tret de sorpreses inesperades en altres partits, la de la propera campanya podria ser la confluència de Podem i les forces aliades amb Esquerra Unida. Una operació prou potent per moure la geografia política del mapa postelectoral i que podria ser el llevat necessari per fermentar una coalició suficient per constituir govern. Els que voldríem que aquesta coalició fos d’esquerres i homogènia no ho hauríem de veure malament. A més, per la distribució de restes que fa la Llei d’Hondt, el PP, com a força majoritària, podria ser la més perjudicada. Llavors, les coses concretes i clares durant la campanya, de les quals parlava, tindrien sentit. Si no és així, irremeiablement la coalició de format reduït es farà gran. I només es tornarà a parlar de diners.
