Aquesta setmana comentava a IB3 Ràdio amb l’home dels diumenges una notícia sobre una padrina colombiana que volia tornar el seu nét a l’hospital on havia nascut perquè deia que era massa lleig per poder ser família seva. El diari no adjuntava cap prova gràfica, ergo no poguérem ponderar la bellesa de la padrina ni la gràcia guerxa del nin i la cosa no passà d’aquí. D’entrada, no li vaig donar més importància. Com a europeu amb estudis superiors, vaig apaivagar la meva consciència burgesa tot pensant que eren coses que només podien passar allà, fins que vaig tenir una mena d’epifania: aquesta obsessió per negar parentius ha de ser, forçat forçat, herència colonial espanyola.
Quan la pobra padrina colombiana va rebutjar el seu nét perquè no s’adscrivia als cànons de bellesa ameríndia, no va fer res gaire allunyat d’allò que ha fet el titular del Jutjat Contenciós Administratiu número 3 d’Alacant aquesta setmana en qualificar d’atac directe (sic) que la Generalitat de Puigdemont li passàs uns documents en català estàndard que res tenen a veure amb la llengua que reconeix l’estatut del País Valencià com a pròpia. Aquest jutge alacantí, talment la padrina de la nostra rondalla, troba la llengua catalana massa lletja i li nega la relació directa –mare, cosina, germana, filla borda, podeu emprar el substantiu que vulgueu– amb el valencià estatutari. Quan passen fets com aquests és quan més me’n fot de tots aquells que diuen que no s’ha de polititzar la llengua. Per qüestions polítiques, i també via estatut, fa anys que el gallec va deixar de ser portuguès. Ai, el nom de les coses. Quantes coses s’han fet en nom teu (ja em perdonareu el recurs fàcil).
I per si no volies brou, una tassa i mitja de Ciudadanos-Ciutadans al Consell de Mallorca. Mirau que he criticat moltes vegades Miquel Ensenyat en aquestes pàgines per la seva #FigureraMàxima (per dir-ho a la moderna com a #Cazamariposas), però aquesta vegada ha estan ben encertat i, de rebot i sense esperar-s’ho, ha aconseguit fer-se #Viral gràcies a una pregunta sobre la unitat lingüística. Ai, les velles obsessions secessionistes, ja sigui del cap de Gata a Fisterra o de Salses a Guardamar, sempre tenen la mateixa intenció.
Un dels propòsits d’aquest any que hem encetat plegats –més enllà de perdre prou pes per poder canviar la foto que il·lustra aquesta contra i que una munió de fans col·lapssi la centraleta del diari declarant com he quedat de guapo– era no tornar a xerrar de temes de llengua, unitat i altres herbes. Amb el cafetet d’en Quimi Portet –visca el món del rodolí– vaig dir que en tenia prou, però la realitat és molt cabrona i crec que serà més fàcil perdre els cent grams que em sobren que jurar-vos, talment Scarlett O’Hara amb un tros de tubercle a la mà, que pus mai més tornaré a tocar aquest tema.
Però no només de polèmiques lingüístiques viu l’home. Unes declaracions del motorista Alex Crivillé a Catalunya Ràdio en què afirmava que s’ha de ser molt ruc si ets esportista i tributes a la hisenda espanyola fa hores que han incendiat les xarxes. Sense analitzar aquestes declaracions flamígeres, acabaré amb una mica de demagògia –que sempre vesteix– i tancaré aquesta contra tornant a la padrina del principi. Crivillé podria ser una mica com ella i potser, només potser, no reconeix el seu #ADN tributari perquè pensa que els impostos serveixen per a qualque cosa més que per rescatar bancs.
