Abraham Lincoln va dir que “una papereta dins una urna té més força que la bala d’un fusell”, una gran frase que subscriuria a ulls clucs si l’atzar no m’hagués fet néixer a Mallorca. O algú és capaç d’explicar-me racionalment com és possible que la mateixa setmana que la divina providència ens ha regalat el concert de Camela per les festes de Sant Sebastià hagi guanyat ‘Mai neva a Ciutat’, la proposta més ‘hipster’ i ‘dehors des conventions’ que s’havia presentat al concurs de comèdies d’IB3 Televisió? Flamenc Tecno versus Antònia Font, hi ha qualque metge a la sala? Per moments com aquests, aimats lectors, empatitz tant amb els sociòlegs i els homes del temps que tremolen com una fulla de parra cada vegada que han de fer un pronòstic –electoral o temporal– que afecti el nostre desnortat arxipèlag.
Però la vida, com la capsa de bombons de Forrest Gump, sempre et sorprèn i, quan ja havia deixat de creure en els miracles nadalencs, el vot popular ha permès que l’ajuntament de José Hila –el mig batle que, cada vegada que el veig, no deix d’imaginar en bicicleta a ritme del #Hit de Toni Escanelles i Bernat Nadal de ‘La Picolíssima’ d’IB3 Ràdio– fes possible que grans versos de la poesia contemporània com “cuando zarpa el amor/ navega a ciegas es quien lleva el timón” puguin ressonar a la plaça de la Reina. Tots hem reparat en la manca de concordança; ara bé, si ningú va demanar a Picasso que es regís per les convencions pictòriques, a Camela tampoc.
Emperò aquests vots populars són els mateixos que han enaltit la sèrie dirigida per Joan Fullana al primer lloc del pòdium. I això em té perdut, perquè Camela no és ‘Mai neva’ (tot i que rimin). Entenc l’èxit de la proposta. Tots hem estat en qualque moment vital sense saber cap a on tirar, i a Mallorca som de patir a través d’altri. Ja escrigué Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen, però les infelices ho són cadascuna a la seva manera”. I crec que aquesta fragilitat que a moments ha sabut mostrar Esther López és un dels grans trumfos d’aquesta proposta. Bé, això i l’encert d’haver tengut una Caterina Alorda incommensurable en el seu paper de psicòloga i la presència de Pau Debon. Tots aquells que tenim més de 35 anys hem tornat a tenir-ne 20 i necessitam saber si na Neus i en Pau arribaran més enfora (o no). Com vos deia, a Mallorca som d’experimentar a través d’altri. Molt ben jugat. Des de ‘Falcon Crest’, un #Cliffhanger no havia tengut tant d’èxit.
Sé que hauré decebut algú que potser aquests dies s’esperava que debatés sobre l’etern dilema de ‘Pare Noel sí, Pare Noel no’. Però he agafat por. Comences amb aquests debats aparentment innocus i t’acabes apuntant a Pacma i vols abolir les matances. I això sí que no. Per una vegada que toca Camela a ca nostra, i de franc, vull poder plorar ‘Lágrimas de Amor’ amb un bon tros de xulla i un botifarronet. Fins aquí podríem arribar. Que passeu unes bones festes.
