Quan un nou equip de govern pren possessió de les seves responsabilitats, és habitual deixar un període de cent dies abans de jutjar la seva tasca; un temps de cortesia que el permeti situar-se i començar a desplegar les iniciatives que han obtingut el suport majoritari de la ciutadania a les urnes. No obstant això, avui, cent dies després de les eleccions generals i gràcies a la incapacitat de tots els actors implicats, continuam amb un govern en funcions que no vol retre comptes a ningú i, el que és encara pitjor, sense perspectives raonables de tenir-ne un de nou que eviti la convocatòria d'uns nous comicis.
El proper 2 de maig és oficialment la data límit abans de la convocatòria automàtica de les eleccions, però en realitat és abans, perquè l’article 99 de la Constitució exigeix que transcorren dos mesos des de la primera votació sense que cap candidat obtingui la confiança, de manera que l’última data per iniciar un procés d’investidura, tenint en compte que cal preveure dues votacions amb 48 hores de diferència, és el 29 d’abril, últim dia hàbil per celebrar el primer ple del Congrés en sessió d’investidura. En definitiva, dilluns 25 d’abril és l’últim dia possible per a la convocatòria de ple (presumint un termini prudencial perquè els diputats fossin convocats amb 48 hores d’antelació), per la qual cosa resta menys d'un mes per assolir algun tipus d’acord.
Malauradament, i pel que hem pogut veure, els nostres estimats líders semblen no tenir gens de pressa. De fet, s'han permès el luxe d'agafar-se uns dies de vacances, com si la situació i el temps passat des de les eleccions no reclamassin una major celeritat a l'hora d'establir contactes, concretar reunions i discutir acords. Això sí, cap d'ells ha modificat el guió d'una obra que comença a fer-se indigesta: Mariano Rajoy, el president en funcions que no es troba còmode en un sistema parlamentari (insistència en la llista més votada, negativa a sotmetre's a sessions de control...), es declara l’única persona legitimada per intentar formar govern, però el tacticisme (i res més que el tacticisme) el va fer renunciar tot just iniciada la partida. Ara continua apostant per una gran coalició que ens atorgui “l'estabilitat necessària” per continuar amb les “imprescindibles reformes que Espanya ha de menester” i, sobretot, per allunyar-nos d'experiments “populistes” i fer front al “desafiament sobiranista català”. En altres paraules, i sabedor de la impossibilitat d'aquesta fórmula, Rajoy deixa passar el temps, tot confiant en uns resultats electorals més propicis.
Per part seva, Pedro Sánchez es presenta com el cabdill d'un acord venut com a progressista però que rep únicament el suport d’un partit que en principi impedeix qualsevol acord amb l’esquerra. A més, és inevitable tenir la sensació que el líder socialista calcula cada moviment amb la mirada girada més cap a Ferraz que cap a la Moncloa, intentant controlar un aviram cada cop més esvalotat. El seu soci conjuntural, Albert Rivera, se'ns presenta com el Suárez del segle XXI, imatge que molts de mitjans i analistes han comprat, quan realment l'únic que està esperant són els rèdits electorals que la seva posició de centre extrem li pugui aconseguir. I finalment, Pablo Iglesias, que segueix insistint en la idea d'un govern del canvi, presentant-se com el gran salvador que necessita el país, creant consells de ministres virtuals i refermant el seu poder intern amb maneres que, per dir-ho suaument, casen poc amb la idea d'un partit democràtic i que escolta les bases, mentre espera que una repetició dels comicis li serveixi en safata un dels seus grans objectius: el sorpasso al PSOE que el converteixi en el referent de l'esquerra espanyola.
I enmig de tot aquest circ d'acrobàcies polítiques i numerets preelectorals, les enquestes que es publiquen (llegides amb la prudència necessària, com ja us comentava en la meva darrera col·laboració) indiquen que res no canviarà gaire. La pregunta es fa, doncs, inevitable: què faran els nostres polítics davant un escenari similar? Tornarem de nou a viure aquests mesos de negociacions, reunions i rodes de premsa que s'assemblen més a un 'postureo' que a una vertadera voluntat d'assolir acords?
Alguns afirmen que val la pena, que hem d'exigir als nostres representants un últim esforç abans de rendir-se i retornar als ciutadans una responsabilitat que no han sabut gestionar, però després d'aquests cent dies de teatre, la meva reflexió està impregnada de negativitat i pessimisme: a aquestes altures de la pel·lícula, només aspir que no ens preguin per imbècils.
