OPINIÓ
Opinió 28/04/2017

Confessions d’aniversari

i
Xisco Nadal
3 min
Confessions d’aniversari

Com cantava Armando Manzanero, ‘parece que fue ayer’ emperò ja fa un any que compartim aquesta contraportada. I com que ara, gràcies a l’ARA, som més que coneguts, vull fer-vos una confessió abans que ho sapigueu per altri: quan era jove, vaig anar de viatge amb en Jaume Garau. Sí, heu deduït bé: és el mateix Jaume Garau dels contractes menors de MÉS, la figura del qual ha fet la volta al món ara com a persona amb uns coneixements tan exclusius que ningú més podia fer la seva feina, ara com un aprofitat que, tot i saber que facturava a massa conselleries, no va dir aquesta boca és meva.

En ma defensa, només puc al·legar que era inexpert i que no ho vaig veure venir d’hora. Anàrem a Brussel·les en Garau, jo... i trenta joves més d’arreu de les Illes que volíem que el català fos llengua europea. Aquest viatge va quedar als llimbs dels bons records d’estudiant universitari fins que fa un parell de setmanes despertaren quan vaig veure la foto de Garau a les portades de tots els diaris i vaig associar que aquell jove currot que va dur de capoll el 63% de les al·lotes d’aquell viatge –i el 20% dels al·lots– era el mateix Garau protagonista de la malifeta. No vaig dir res de tot d’una perquè em pensava que seria flor d’un estiu i no volia pecar d’avançat, com la consellera Ruth Mateu a l’hora de dimitir. Però els nostres polítics han tornat flamencs de les vacances de Pasqua i a la primera sessió plenària es tiraren en cara que la dona d’Alberto Jarabo hagués obtingut un minicontracte de Medi Ambient. I he esclatat. Com que ara tot fa brou, i aquest diari m’ha donat una notorietat inesperada, no he pogut aguantar més la pressió i he volgut posar negre sobre blanc que jo també vaig tenir Jaume Garau a menys de 20 metres. No volia ser el proper nom de portada i m’he avançat als esdeveniments per ser jo mateix qui us explicàs que conec en Garau. I no sols això, sinó que també tenc en poder meu unes fotos on se’m veu tocant el tamborino a un bar proper a la Grand Place de Brussel·les amb en Jaume per darrere que feia un beure. Imaginau-vos el meu tremolor, perquè no som l’únic que té aquestes instantànies. Com diu la gran Ana Pastor: #MalditaHemeroteca.

I tampoc som l’únic que passa pena. El diumenge de Sant Jordi vaig anar a fer una volta per Ciutat i vaig trobar-me un parell de companys d’aquest viatge i reparí que tots defugien el tema. No donaré noms per prudència i perquè entenc que ningú vulgui que l’assenyalin com el company de viatge de l’home polèmic. Amb el nivell de les darreres actuacions, tothom és susceptible de ser el protagonista d’una picabaralla al Parlament i la psicosi ha estat fàcil d’encomanar. I amb l’èxit que ha tengut sempre aquest jove, ara que han obert la veda per xerrar de les dones d’altri, això pot esser un no aturar de confessions. No és el meu cas, perquè no compartiren res més enllà d’un ‘Que maco és l’Atomium’. No obstant això, ja sabeu que jo procur no tenir secrets amb vosaltres i he volgut que ho sabéssiu molt abans que al mig d’una sessió de control hom donàs el meu nom i us sentíssiu enganats. Com va dir algú que caçava elefants: ‘Em sap greu, no tornarà a passar’.

D’un any ençà, algunes coses han canviat molt. Per exemple, ens coneguérem parlant d’una visita guiada que vaig fer al Palau de Congressos i ja el tenim acabadet. Ara podem dir que és un gran palau, tot i que que arribi a fer congressos, ja no ho tenc tan clar. D’altra banda, el fals monòlit de la Feixina continua allà on era. Però aquest tema, el deix a l’home dels diumenges, que en xerra més i millor que jo.

stats