Convidat, he assistit aquesta setmana als debats principals de l’Ajuntament de Palma i del Consell de Mallorca. Obligat pel meu sentit de la cortesia, reconec raonable que la majoria en defugi, cortesament o no, de la insuportable feixuguesa del lleuger. Em sap greu, perquè els actors principals hi dediquen molts esforços i perquè, a més, les institucions són pantomimes si ningú no se les creu. Els trasts dels convidats i de la ciutadania buits i els mòbils com a conhort dels que per compromís s’hi asseien són una acurada imatge que hauria d’obligar a la reflexió. Quan, llevat dels lletrats i dels que declamen des de la trona, ningú no suporta la sessió sense acudir a la pantalla del mòbil a la recerca d’una espipellada de quelcom interessant, és que tenim un problema molt greu. Podem mantenir el format en nom de la tradició, però ni l’Església catòlica, que té recursos litúrgics bellíssims, és indiferent a la pèrdua sostinguda de fidels i s’encabota de mantenir indelebles els seus rituals. No pot ser que la política, que es vol en majúscules, es resigni als grans actes d’autoconsum, en una perversa suficiència teixida entre càrrecs públics i periodistes. Quan he qualificat de lleugers els discursos, i insuportablement feixucs, tot i saber que pretenen inventariar moltes feines, és perquè sembla que amb l’extensió decideixen no destacar res: la quantitat, no la qualitativa tria del que orgullosament es destaca. Però sigui per aquesta dèria d’intendent, per la recerca d’una solemnitat només imaginada o pel que sigui, cal concloure que no funciona, que s’hi ha d’aportar imaginació i reformar-ho. O això o llegar l’esperança de canvi als populismes, i en exclusiva.
