Des de fa anys, el fenomen migratori és un dels grans temes d’actualitat, encara que en massa ocasions es redueixi a informacions sobre les pasteres que intenten creuar la Mediterrània o sobre les tanques frontereres de Melilla, i una de les principals preocupacions dels ciutadans, per molt que altres problemes com la situació econòmica, l’atur o la classe política l’hagin desplaçat. Per tant, no podem deixar de parar-hi atenció, ja que no ha deixat mai de generar polèmica i el nombre dels que opinen que “són massa” s’incrementa any rere any. A més, hem passat de considerar el fet de la immigració com un problema vinculat a la gestió de la diversitat a veure els immigrants com a competidors “deslleials” en el món laboral i com a consumidors “abusius” dels serveis públics.
Les enquestes i l’experiència ens diuen que cada cop són més els que veuen amb negativitat el fenomen migratori, fet que podria apuntar a un creixement del racisme i la xenofòbia dins la nostra societat, però en la meva opinió s’ha d’afinar molt més i parlar de dos conceptes, un d'econòmic i l’altre de cultural, que defineixen molt millor el que està passant actualment a Balears, Espanya, Europa o, si voleu, Occident. Per una banda, el terme aporofòbia, encunyat a la dècada dels 90 per la filòsofa i catedràtica Adela Cortina per tractar de fer visible un fenomen que existia però no tenia nom.
L'aporofòbia és molt més subtil -i per això més perillosa- que el racisme i la xenofòbia, i es dóna quan hi ha actituds hostils cap a un immigrant o una persona d’una altra ètnia o raça sense recursos econòmics, però no cap a aquell que té diners, com els àrabs de la Costa del Sol o els alemanys i britànics amos ja de la meitat de la Mediterrània. En paraules de Cortina, el problema no és de raça ni d'estrangeria: és de pobresa.
En aquesta línia, cal dir que alguns governs s’han esforçat perquè aquesta aporofòbia es reprodueixi. Per una banda, llançant o reforçant missatges com ens lleven els llocs de feina, abusen dels serveis públics, són els causants de les cues de l’atur, s'enduen tots els ajuts públics… Per una altra, deixant ben clar que qui té doblers sempre serà ben rebut, per molt negre o musulmà o xinès que sigui. De fet, si un extracomunitari adquireix un habitatge de més de 500.000 euros o compra deute públic per valor de dos milions obté de manera immediata el permís de residència.
L’altre concepte, de caire més cultural però alimentat de manera interessada per determinats col·lectius, és el de la islamomofòbia. No són pocs els que fan seves les tesis de Samuel Huntington i sostenen que l’Islam i els musulmans es troben en contraposició amb el món Occidental. Segons el politòleg, el problema per a Occident no és el fonamentalisme islàmic, sinó l’Islam, una civilització diferent, que està convençuda de la superioritat de la seva cultura i que, a més, està obsessionada amb la inferioritat del poder d’Occident. És a dir, es pretén identificar qualsevol musulmà com una persona que no vol integrar-se i, anant encara més enfora, amb un potencial terrorista. Els moviments veïnals per tal d’evitar la instal·lació d’una mesquita al barri són recurrents als mitjans, però no record haver sentit gaire veus en contra quan fa anys la batlessa de Palma Catalina Cirer va donar a l’Església Catòlica sis solars municipals per construir-hi temples a barris mancats d’infraestructures educatives, sanitàries i socials.
L’erosió del multiculturalisme (que aposta per la inclusió de les minories en la societat) inherent a la creixent islamofòbia juga en contra de la cohesió social i de la necessària convivència. A partir d'això, l’Islam és vist com a incompatible amb l''european way of life', perquè s'identifiquen els col·lectius de musulmans amb radicalisme, masclisme, fanatisme i tots els ismes que vulgueu, tot alertant de la perillosa “islamització” d’Europa.
No es tracta, ni prop fer-hi, de considerar tot el que ve de fora com a positiu per a la nostra societat, ni tampoc d'abandonar tot allò que ens defineix com a poble, però sí d'exigir a tots, autòctons i immigrants, que treballin per una ciutadania comuna, la qual cosa vol dir tenir tots els mateixos drets i també els mateixos deures.
Com? En la meva opinió, sobre tres pilars fonamentals. En primer lloc, i com en tantes altres coses, l’educació, destacant la importància de l’escola entre els més joves (i també els adults) per eradicar aquestes percepcions negatives. En segon, la implicació de tots i totes per, de la mateixa manera que es fa amb el masclisme o la discriminació per motius d’orientació sexual, no permetre que missatges fal·laços i contraris a la convivència calin entre la ciutadania. I finalment, els recursos: les administracions han d’actuar en el sentit contrari del que s’està fent i apostar per la mediació cultural, per la gestió de la diversitat, pels drets individuals i col·lectius i, en definitiva, per la llibertat.
