D’entrada, deman disculpes per l’acudit fàcil del títol d’avui, però, des que vaig llegir la notícia de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría aparcant al carril bus de la Gran Via, no m’he pogut treure del cap la tonada de malenconia de Niña Pastori customitzada gràcies al poder de la #Paronímia.
Tot i que a primer cop d’ull pugui semblar-nos una qüestió banal que hom interpreti a la babalà el reglament de trànsit, jo hi veig un parell mallorquí de possibles lectures. Per exemple, com diria mumareta, no és el mateix Arnau que mestre Arnau. La vicepresidenta Soraya, com el Gollum de Tolkien, sempre etziba el seu tresor en forma de carta magna a tots aquells que volen avançar en determinades direccions. Una llàstima que no posi el mateix zel a l’hora de complir unes normes de trànsit ben senzilles: “No s’aparca al carris bus”. Però, és clar, si feim cas d’Ortega i Gasset, una cosa som “jo i les meves circumstàncies”, en aquest cas “tenc pressa i necessit aturar-me a comprar un pijama apelfat dels Minions que comença a refrescar”, i una altra el poble català fent camí cap a l’autodeterminació. Soraya, la vicepresidenta del mateix govern que ahir ha tengut Carme Forcadell –l'Evita Perón catalana– de romeria laica perquè no va fer cas del Tribunal Constitucional, pot fer i desfer com cregui convenient, que per això és íntima de Fàtima Báñez, una ministra de treball que no ha cotitzat mai a l’empresa privada. Si no vaig errat, el despotisme il·lustrat va començar així.
Som conscient que molts em direu que no són circumstàncies anàlogues i teniu raó. Però com deia un anunci de colònia de tota la vida: “És en les distàncies curtes on un home –en aquest cas Soraya– se la juga”. Un vicepresident, com la dona del César, no només ha de ser pur sinó que també ha de semblar-ho. I si vols fer respectar aquest sant graal intocable que és la Constitució espanyola, fora bo que hom començàs respectant una cosa tan senzilla com el codi de circulació. Perquè si no, amb aquesta actitud, deixes ben clar que Roma no és una cosa del passat i que, de patricis i de plebeus, n’està Espanya plena.
D’altra banda, tota aquesta aventura ha coincidit espai-temps amb la iniciativa de Manuela Carmena de limitar el trànsit rodat a l’artèria madrilenya, una mesura a la qual el seu partit s’ha oposat a les totes. Però la democràcia té unes regles. Si els catalans no poden independitzar-se perquè ho prohibeix la Constitució, per què ella pot botar-se les limitacions imposades per l’ajuntament? Si no, el missatge que rep la ciutadania és que n’hi ha que estan per sobre del bé i del mal i que si volen aturar-se a comprar un lot de calcetins a 3 euros, s’aturen i aparquen a la porta, que per això tenen les claus del regne. Bé, la gent pot inferir tota aquesta pel·lícula que vos he contat i que, a més, no li cau bé Manuela Carmena.
I per acabar, ha quedat clar que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades –i tres o quatre– amb la mateixa pedra –o en aquest cas, en el mateix carril bus. Després del capítol protagonitzat per Esperanza Aguirre, calia tornar a ser portada amb la Gran Via de fons? Em costa de creure que una dona aparentment tan preparada com Soraya no fos capaç de pensar, ni per un moment, en les conseqüències de la seva infracció. I si hi va pensar i tot i així va comportar-hi, demostra que no ha entès allò que significa tenir un paper institucional.
Avui, quan he començat a escriure, m’havia promès no citar Podem. Però, és clar, ha estat parlar de responsabilitat institucional i tot d’una han botat les alarmes.
