Opinió 18/03/2016

Elogi del tasser

3 min

“Tendràs sempre el tasser net”. L’amo parla al cambrer grenyal, que comença avui, mentre li mostra com passa el pedacet humit per damunt una mica doblegat per agafar la forma del cantell. El tasser haurà de tenir sempre aquell aspecte lluent, com si fos humit, però sense estar-hi mica. Net de tot impediment, el taulell del bar no haurà de fer aspecte d’enfitat, i haurà de convidar a reposar-hi l’avantbraç, a deixar-hi un paper, el mòbil o unes claus. Podrà ser de pedra, però res no serà més càlid ni acollidor que sigui la fusta el material escollit. Per assegurar la confortabilitat dels clients, una barra metàl·lica o un simple escaló serviran per estalonar-hi el peu esquerre. Tamborets alts i uns penjadorets davall la repisa per deixar-hi les bosses completaran el tasser ideal. No hi sobreja mai, tanmateix, un plat de cacauets, o dues olives.

Aquest és el paisatge, el panorama, la carcassa, si voleu. Però on rau la màgia del tasser? Per als solitaris és sempre l’horitzó de l’esperança. Entren triomfants o dubtosos, però ni miren qui seu a les taules del cafè. Al lluny, al fons del bar, se’ls dibuixa l’skyline de la companyia, configurat pel casiner afable, les mènsules reblides de suc, la cafetera lluent i renouera, i les siluetes dels habitants d’un ecosistema tan fràgil com particular.

Hi ha el bravejador. Xerra fort, de vegades més amb les mans que amb la boca. S’exalta. I amb crits amara de raó una pescada, una caçada o, si els qui l’escolten són de prou confiança, una conquesta sexual. Alguns l’escolten en silenci, d’altres riuen. Però sempre n’hi ha qualcun que li fa la contra. Són els discutidors, sense els quals curta vida tendria el bravejador.

També el qui beu habita la selva del tasser. Demana tot sol, perquè és tot sol que ha arribat. La majoria, d’ell, només en sap que va brut, que put, que les ungles, escapçades, són de dol, i que els cabells són quatre ranclins oliosos que només tasten l’aigua els dies que plou. No és conflictiu. Ni plora. Ni riu. Ningú li demana com està aquell dia, ni si s’enyora de ningú, ni per què beu cada dia. Ningú li demana per què no necessita ni quin desfici existencial l’ha abocat en aquell drama.

Hi ha, també, la seducció. Tots els perfums, els d’ells i els d’elles, s’enfilen molt amunt ran del tasser. Imperials criatures bipèdiques, elles i ells, no s’asseuen, sinó que s’eleven sobre les cames i se cerquen amb les mirades. Es toquen les cintures i s’abracen, se somriuen mútuament, es conviden a beure, i brinden. Mostren les dents per riure ostentosament, com si fessin cara de selfie permanent. La seducció social condemna els qui volen ser atractius a ser sempre alegres.

Hi sol haver els vells, també. Que s’hi aturen a fer un ponxet de bon dematí, abans d’anar a l’hortet. Sempre tenen aresta, i amb la veu ronca riuen graciosos com el sol que just just guaita enllà dels carrers que miren al llevant. Tot els lleu, però sempre frisen, perquè pensen, distrets, que no és bona companya la nostàlgia per a la vellesa.

I els intel·lectuals, que parlen amb veu profunda, i arrufen una mica el front, com si volguessin conferir una pel·lícula molt prima de responsabilitat a les seves paraules, com si el seu discurs fos sempre transcendent, interessant, definitiu. En sentir crits, es giren una mica molests, com reprovant els renouers. Ells, en canvi, abaixen la veu no per discreció, sinó per fer-se escoltar, i si gesticulen ho fan ajuntant subtilment el dit polze i l’índex per santificar que el concepte és el mot i que el mot és el concepte. Arreglen el món, l’arreglarien, si els qui comanden els escoltassin, i se senten capaços de tot fins que un dia els qui comanden són ells. Però no canvien. O no gaire. El moment de comandar passarà a la història i sempre podran emprar els seus dies de glòria per bravejar com ho fa el bravejador, per seduir com ho fan els seductors, per beure i oblidar com ho fa el qui beu.

Ho comanda tot el casiner, que ha d’estar capacitat per actuar d’home orquestra, capaç de seguir una conversa de futbol, una altra sobre la guerra dels sexes, cobrar uns beures, abaixar la música, escurar unes copes de canya, llevar els vidres d’una copa trencada, eixugar un vi vessat i mantenir la comanda de dos cafès, un tallat de màquina amb la llet freda i dos gintònics dins el boll.

És ell qui, al final del dia, passarà comptes amb la caixa, i amb la vida, compondrà les darreres copes als prestatges i agafarà la baieta amb un doblec per deixar el tasser lluent, com si estigués humit, però sense estar-hi, per convidar els avantbraços dels seus clients, just l’endemà, a recolzar-s’hi amb l’amorosida quotidianitat de les coses petites.

stats