BOTAFOC
Opinió 25/03/2017

Elogi de la follia

i
Rafel Gallego
2 min

Al març del 2015 Itàlia tancà el darrer hospital psiquiàtric judicial. Estava a Castiglione delle Stiviere, a poc més de 100 km de Milà.

El desmantellament d’aquests ‘manicomis penitenciaris’ va començar el 2012. Des de llavors els malalts mentals han estat progressivament ingressats a residències sense cel·les ni vigilància policial, i amb personal exclusivament sanitari. Tot i això, informes de distintes ONG assenyalen que moltes persones amb problemes psiquiàtrics no arriben a aquests centres més ‘humans’ i queden a les presons, per un diagnòstic deficient o bé per manca de places residencials. Un drama que a l’estat espanyol és molt més sagnant.

Aquells hospitals judicials són el punt de partida de 'La pazza gioia' ('Locas de alegría'), la joia inesperada de la cartellera actual. Una meravella des de la primera escena. Veure el nom de Paolo Virzí a la direcció ja era un bon presagi. El director de 'Caterina va in città', 'La prima cosa bella' i 'El capital humano' –precedents extraordinaris, especialment pel que fa a la darrera– ha tingut el bon gust de comptar amb Valeria Bruni Tedeschi per a gairebé tots plans. El resultat és un recital de l’actriu, una de les més versàtils i completes del cinema europeu. La rèplica, la hi dona una Micaela Ramazzotti que brilla a l’hora d’expressar la delicada bellesa de la fragilitat, i del turment. Evocadora dels millors moments de 'Thelma i Louise', però més profunda, més densa que la pel·lícula de Ridley Scott. Elogi de la llibertat, una crida a rompre les costures de les convencions, una nespla al patriarcat, castrador, i una relativització impecable dels codis que defineixen la bogeria. En un món on la gent és capaç de consumir segons quins programes televisius i ha deixat de mirar-se als ulls per clavar la mirada a un 'smartphone' durant hores, tractar de sonat segons qui és com a mínim arriscat.

Fa un caramull d’anys vaig conèixer una ‘boja’ que s’aprenia de memòria passatges sencers de les obres de Balzac. Passava dies complets tancada a la seva habitació, llegint i escoltant música barroca. Només sortia per menjar i gairebé no parlava. També tenia dies de llum, de llargs passeigs i converses fluides, en les quals ensenyava més que aprenia, perquè sabia moltes més coses que qualsevol de nosaltres, els ‘normals’. En aquests períodes expansius, posava la música al màxim volum, gairebé sempre cançons italianes, i ballava de manera especial, tancant els ulls i movent les mans en cercles. Era elegant, molt, i bella. Mai no la vaig sentir dir un doi. Acabà ingressada i jo em vaig demanar per què. Passats uns anys, em vaig assabentar que el motiu del seu internament va ser un intent de suïcidi, un acte d’extrema llibertat que la societat s’esforça per reprimir.

PD: Continuam sense tenir notícies de la pedra de la Feixina. Cada matí agaf la moto per anar a la feina i és una de les primeres imatges que veig. De vegades pens que em saluda de part dels governants de l’esquerra, que la conserven incomplint les seves promeses.

stats