El dia que Jordi Pujol, després de tres dècades de jugar 'a la puta i la Ramoneta', va abraçar l'independentisme aprofitant que ja no tenia el fermall de la "responsabilitat institucional" em vaig sentir desubicat, diríem que esperant que el meu cosset donàs una resposta emocional més o menys coherent a aquell canvi d'actitud. Si fa no fa, i salvant les distàncies, em va passar el mateix el dia que, dins una conjuntura semblant, i després d'una temporadeta al Senat espanyol, Pere Sampol va veure la llum i va comprendre que Espanya havia fracassat, que Espanya no tenia, ni té, remei.
Pujol, però, remava amb el vent a favor i al costat d'una altra barca, la del seu partit, que assumia també un discurs a la fi trencador amb Espanya. Sampol no ho tenia tan senzill, i mentre ell escampava a tort i a dret que amb Espanya no hi havia res a fer, i publicava llibres sobre el fracàs d'Espanya i afirmant que "Espanya no té remei", el seu partit desaprofitava l'oportunitat crucial de presentar-se a les eleccions autonòmiques (les bones per a ells) amb un discurs inequívocament sobiranista. MÉS i Esquerra Republicana protagonitzaren un dels episodis més lamentables dels darrers anys i insistiren en l'estúpida divisió de forces emparant-se en arguments de poca solidesa i aixoplugant-se en justificacions igualment poc consistents. Res que no haguéssim sentit abans, res que, tanmateix, no tornàs a sorprendre'ns novament.
Ara MÉS governa a les Balears i a Mallorca. El Govern de Francina Armengol i Biel Barceló depèn sempre del suport extern de Podem, que juga bé la carta del desgast mentre espera com un tigre assolat l'oportunitat per clavar la unglada definitiva.
Un altre referent pessemaire, un històric, un intel·lectual, un home de pes, avesat al possibilisme i a la tàctica, el gran Damià Pons, es queixava amargament arran de la irrupció de Podem en un espai que sempre havia treballat picant pedra al carrer el seu petit patit partit. Deia, referint-se als resultats de les eleccions europees: "El líder de Podem va beneficiar-se del sistema mediàtic espanyol, madrilenyitzat i radial". I més avall afegia: "Podem representa, enfront de les organitzacions sobiranistes implantades a les nacions no castellanes, una estatalització del mapa polític espanyol". I aconseguir que aquest model de mapa polític sigui l'hegemònic ha estat des de sempre un objectiu prioritari del sistema".
Avui, aconseguit aquest objectiu prioritari del sistema amb la dilució de MÉS dins un maremàgnum de sigles i cares dominat pel lideratge esplendorós de la marca Podem i de Pablo Iglesias, Pons calla. I Sampol escriu articles on sembla que, més que haver rebut una il·luminació supraterrenal sobre les bondats d'una nova Espanya, obeeix un amor irracional al partit de la seva vida, mirant de justificar les decisions dels qui ara lideren el PSM i MÉS.
A l'escola, quan reny en Tomeu perquè xerra i es distreu, sovint em respon, "i a en Javi no li dius res, eh?". En Javi xerrava, també, segurament, però jo he vist en Tomeu. Sampol retreu pactes d'Esquerra Republicana amb Esquerra Unida que a mi em semblen igualment lamentables i mesquins. Però jo ja no parl de partits, jo ja parl d'un poble. "Pactes tàctics", en diu ell, mentre mira d'enarborar-ne una complicada legitimitat. I és clar que tot és legítim. I és clar que en política tot val i tot és possible. Per això la política, massa sovint, acaba sent un exercici d'equilibris dialèctics per justificar pactes contra natura i actuacions que aigualeixen els somnis de milers d'electors.
En política, dos més dos no han estat mai quatre. I aquí volem sumar dos més zero i que doni tres. En política, i més en la política d'avui, valen, més que la tàctica, les paraules creïbles, els fets creïbles, la sinceritat, la mirada diàfana, l'autenticitat. I aquesta transparència (ho dic sabent perfectament que és la meva opinió, totalment discutible) és més que tèrbola en un pacte que vincula i subjuga una marca potent, que havia de ser potent, com la de MÉS a la moda espanyola, a la marca blanca d'un PSOE que s'esbuca. Podem i Ciutadans no són la novetat, són els succedanis endolcits de l'Espanya de sempre. Les jugades tàctiques tenen un preu davant l'electorat, perquè impliquen la renúncia a alguna cosa molt important, la marca pròpia, i la dignitat. Per això, si la jugada tàctica s'aplica ha de tenir un resultat segur, cosa que en aquest cas que ens ocupa no passa, ni poc ni molt ni gens. Entenc la por del fracàs. Però m'estim més el fracàs de la por.
El PSC, a Catalunya, s'esbuca, entre d'altres coses, per haver repetit durant trenta anys que Espanya havia de ser federal i no haver-ho ni intentat durant les dècades que han governat a Espanya. Quina garantia tenim que Podem serà diferent? De veres Pere Sampol creu que amb Podem Espanya té remei?
