La teoria política mana que la primera meitat d’un mandat ha de servir per fer les accions més radicals i impopulars, i la segona, per rendibilitzar-ne políticament els resultats i concloure projectes i obres, les inauguracions de les quals encara queden en les fugisseres memòries dels votants quan s’acosten a les urnes. La radicalitat, en els temps líquids que ens toquen viure a l’Arxipèlag, afecta l’urbanisme, la fiscalitat i el turisme. La resta –educació, cultura, salut i serveis socials– s’ha incorporat al catàleg de la normalitat i només accions estúpides de governants psicòpates les posen en el focus públic. L’esquerra, resignada a no conquerir el paradís a curt termini, exigeix icones amb plus de radicalitat als seus governants; un tòtem, almenys un, i la bona gestió no ho és. El Govern preveia que l’ecotaxa fos la carta de presentació de la nova radicalitat. No comptava que els seus votants la donaven per descomptada. Així, tot i ser una iniciativa lloable, justa i necessària, en aquesta legislatura no ha gaudit del plus de conquesta política que havia lluït en el primer Govern d’Antich. Ara, s’albira que la icona pot ser ordenar el lloguer turístic, que no era en el llistat conscient ni inconscient de problemes ciutadans i ha esdevingut centre de molts debats creuats, des del dret a l’habitatge fins a la saturació, tot passant per la precarietat del model laboral lligat al turisme. Les accions icòniques es forgen amb l’èpica de vèncer davant la reacció contrària que generen. S’ha de guanyar algú, i aquest algú ha de ser important i ha d’haver remugat molt. Els hotelers complien aquest rol. Contra qui es guanyarà aquest govern el reconeixement dels seus?
