Aquesta setmana, tot i la meva edat granada, he tornat a l’escola. Bé, hi he tornat jo i prop de 164.000 alumnes de les Illes que, com a novetat d’enguany, podran ser instruïts en el pancatalanisme radical gràcies al llibre de llengua i literatura catalanes de l’editorial Casals, la nova 'Poètica' d’Aristòtil per als defensors de les essències. Aquest manual s’ha fet famós per descriure el #GovernBauzà, i citaré textualment per no ser acusat de manipulació, com a “força hostil a l’ús social del català, cosa que n’ha provocat el retrocés en l’àmbit escolar”. Que jo recordi, l’executiu anterior va promulgar la llei de símbols, va voler que el català fos un requisit i no un mèrit a l’hora d’accedir a la funció pública i també fou el responsable del famós TIL, una llei que reduïa dràsticament les hores de la llengua d’Empar Moliner a les aules. Ergo, on rau l’adoctrinament que ha denunciat Xavier Pericay aquesta setmana? Això no es consideraria un retrocés en l’ús social de qualsevol llengua que no fos el català? Tots sabem que sí.
Només de trepitjar la facultat, vaig trobar la resposta a la polèmica de la setmana quan la professora ens explicà la diferència entre història i Història. Així, quan va en minúscules, fa referència a una suma d’esdeveniments explicats en un ordre determinat, sense analitzar. Quan parlam d’Història entram dins el món de la interpretació, donam un sentit a la suma d’aquests fets i hom crea un esperit crític i d’anàlisi que ens permet extreure les nostres conclusions. Perquè m’entengueu, història seria dir “Imputen Rita Barberà i serà jutjada per un tribunal especial perquè està aforada”. La Història, per la seva banda, s’encarregaria de fer-nos entendre qui l’envià al Senat i per què l’hi enviaren, assegurant a #LaReinaDelCaloret aquest aforament quan molts dels seus càrrecs de confiança ja estaven imputats a l’hora de premiar-la amb l’escó de senadora. Serà que no volem que els nostres alumnes desenvolupin un esperit crític? Ja ho diuen: “No hi ha res més perillós que un home o una dona que pensen”.
No crec en la imparcialitat a l’hora de contar les coses, però sí en l’honestedat del punt de vista de qui te les explica. Per això me rebenta que una vegada i una altra dubtin de la capacitat dels nostres docents. En aquest sentit, vaig mantenir una conversa ben profitosa amb la meva amiga Encarna. Ella és historiadora i professora de secundària i va explicar-me que les successives reformes educatives, pel que feia a la seva assignatura, semblaven tenir per objectiu únic que no es pogués arribar a explicar mai la Guerra Civil espanyola. Com si xerrar de Franco encara fos un tabú i no volguéssim que el 'caudillo' deixàs de ser en l’imaginari col·lectiu aquella venedora d’Avon que ara t’inagurava un pantà, ara et firmava una sentència de mort. Per molts d’anys que passin, encara hi ha castes i castes.
Respecte de la LOMQE, aquesta llei de 'qualitat' enguany ha retirat del currículum obligatori de batxillerat la Filosofia. Hi ha hagut comunitats autònomes que ho han pogut evitar, però en d’altres es podrà donar el cas d’haver passat pel batxillerat sense saber qui era Plató i Descartes. Això no seria del tot greu si, en lloc d’aquests autors, se’ls ensenyàs a forjar-se un pensament crític a través d’altres filòsofs. Si tanta pena passen per l’adoctrinament dels cervellets dels nostres joves, jo els recomanaria rellegir Albert Jaquard. Sobretot quan ens recordava que el debat permanent és la millor manera d’evitar la manipulació del nostre parer. I perquè hi hagi debat, aimats lectors, només hi ha un camí: aprendre a pensar.
