COM UNA PÀTRIA
Opinió 14/10/2016

Humor grec arcaic

i
Miquel àngel Llauger
2 min
Humor grec arcaic

L’humor qüestiona les veritats oficials i diu que l’emperador va en pèl, és una arma que branden els oprimits i que els opressors temen. Aquesta manera de veure l’humor ens resulta familiar i atractiva. N’hi ha una altra, però, que diu que l’humor ha estat gairebé sempre un lacai submís dels poderosos i ha tengut la funció opressora de fer escarn dels que no responen als models oficials de conducta. També es pot afirmar que l’humor serveix sobretot per a l’ofensa, i per tant per a l’enemistat, o, al contrari, que relativitza les diferències. O que s’usa per a aquell cim de la saviesa que és riure’s d’un mateix.

El llibre ‘El iambe grec. A l’origen de la sàtira’ ens ofereix, amb traducció i textos explicatius de Maria Rosa Llabrés, els fragments més significatius de cinc poetes de la Grècia arcaica (segles VII-VI aC): Arquíloc, Semònides, Hipònax, Anani i Susarió. Sovint són versos solts, de vegades quatre o cinc línies, molt poques vegades arribam a entreveure tota l’arquitectura del poema. Però aquests bocins, units a la introducció i les notes de Llabrés, ja ens fan veure que l’humor, present a la tradució occidental des dels seus inicis, ha mostrat sempre l’ambivalència de què parlàvem. Hi ha l’humor irreverent del fragment en què Anani es burla de l’ubiqüitat d’Apol·lo, amb llocs de culte per tot el territori grec. Hi ha l’humor contra el poder, que va costar l’exili a Hipònax. Hi ha l’humor que s’acarnissa en els dominats, com el “iambe de les dones” de Semònides, precursor d’una llarguíssima tradició de literatura misògina. Hi la l’humor que descarrega ràbia contra l’enemic. I hi ha la mirada burlesca cap a un mateix, quan Arquíloc reconeix, sense gaire penediment, haver salvat la vida a costa del deshonor d’abandonar l’escut en batalla. L’humor és això, doncs, des del començament. I aquest llibret, un petit regal per als que, malgrat tot, estam enamorats de l’humor.

stats