Fa devers un mes, en aquestes mateixes pàgines, em demanava perquè, com a votants i per tant com a ciutadans, acceptam com a normal la perversió de la democràcia en partitocràcia. És a dir, que els interessos de les distintes formacions siguin més importants que els de la societat. Llavors encara no s'havia triat la presidenta del Congrés i semblava que la situació estava bloquejada i tots nosaltres condemnats a tornar a les urnes a finals d'any. Avui, Ana Pastor ja és la tercera autoritat de l'Estat, mentre Rajoy continua amb la seva tàctica (per ara reeixida) de deixar passar el temps per assolir els seus objectius, mentre l'oposició d'esquerres (?) només romp el silenci per confirmar el no, sense ni tan sols pensar a oferir una alternativa. El govern, en definitiva, continua en funcions, i cap de les opcions que se'ns plantegen deixa gaire espai per a l'optimisme.
Potser sigui la calor estiuenca, però he de reconèixer que cada vegada em semblen més impresentables els actors d'aquest sainet que va començar fa més de mig any. Impresentable Iglesias, que amb el seu silenci ha donat per perduda la partida i comença a tenir problemes seriosos per mantenir el lideratge (l'exemple de Galícia és molt significatiu). La depressió 'post no-sorpasso' l'ha afectat més del que vol reconèixer, i té una ingent tasca per davant, tant en el seu paper d'oposició com, sobretot, si es produeixen unes terceres eleccions.
Impresentable Sánchez, que continua més preocupat d'impedir el motí de la seva tripulació que de postular la seva candidatura, i ven com a inevitable la presidència de Mariano Rajoy i la necessitat que sigui ell, com a cap de l'oposició, el secretari general del PSOE després d'un congrés que, segons ens diuen, tindrà lloc en els propers mesos. Tot això, lògicament, són inferències que es poden treure de les declaracions dels seus portaveus, ja que Sánchez ha desaparegut de l'escena pública.
Impresentable Rajoy, que amb l'argument de la llista més votada i de la suposada estabilitat que només ell és capaç de garantir, continua afirmant sense rubor que el PP és l'única opció possible, i que són els altres els que no volen parlar ni negociar. Per si hi ha algun despistat, negociar, en el diccionari marià, significa que s'ha de votar sí a la seva investidura i acceptar el programa de govern dels populars, que és el millor per a Espanya (sembla mentida que encara n'hi hagi que puguin negar aquesta evidència, pensa ell, mentre passeja veloç pels camps gallecs).
I, sobretot, impresentable Rivera, que ha demostrat ser un autèntic penell que es va girant segons bufa el vent, i es vesteix de salvador de la pàtria quan l'únic que té en ment és la seva pròpia supervivència (no és beneit, i sap perfectament que una tercera convocatòria electoral el condemnaria a la 'upeydització', és a dir, a una irrellevància política prèvia a la seva desaparició). Resulta insultant la capacitat del líder de Ciutadans de canviar d'opinió i, al mateix temps, assegurar que ell sempre havia defensat això. De fet, frega el ridícul quan s'autonomena el cabdill anticorrupció, i ofereix la presidència al principal responsable d'un partit esquitxat per nombrosos escàndols i fins i tot imputat en el cas Bárcenas (no ens agrada Rajoy, però és el que hi ha).
Per tant, les dues alternatives que ara mateix tenim (si no canvien molt les coses, podem descartar una coalició de les esquerres) ens enfonsen encara més en el pou de la perversió democràtica: bé un govern del Partit Popular, amb el sempre negat però gens sorprenent suport de Ciutadans, que continuï amb les polítiques antisocials que ens han portat fins aquí (i que no rebi cap càstig ni escometi cap renovació per la corrupció que l'ha afectat i l'afecta), o bé unes terceres eleccions que palesarien el fracàs d'aquells que hem triat per, en teoria, ser els nostres representants. Si arribam a aquest punt, que tots asseguren no desitjar, però que alguns cerquen de manera poc dissimulada, hem d'alçar la veu per demandar, per exigir, que els protagonistes d'aquest esperpent es retirin d'escena. No podem acceptar que les persones que han fracassat dos pics a l'hora de desenvolupar la tasca que els ciutadans li han encomanat tinguin una tercera oportunitat. La dimissió d'Iglesias, Sánchez, Rajoy i Rivera, que s'ha de produir de manera paral·lela al decret de convocatòria electoral, és una passa necessària (però no suficient) per retornar a la democràcia alguna cosa semblant al seu significat original i frenar la desconfiança que malauradament pateix una immensa majoria dels ciutadans.
Si de veres ens volem qualificar de demòcrates, no podem permetre que aquests impresentables que aspiren a ser dèspotes (poc) il·lustrats continuïn pervertint les regles del joc a conveniència (inaudita i indefensable l'actitud de Rajoy davant l'encàrrec de Felip sisè) i passant-se per l'engonal la tasca que la ciutadania els han encomanat.
