Fa uns dies, l’amic Antoni Trobat –molts anys ja de coneixença, des que érem jovenets a l’antic Bloc d’Estudiants Independentistes– titulava el seu darrer article en aquest diari 'Extirpam el rotllo identitari?', que començava amb una sentència lapidària: “És un debat que es mou entre la novetat i allò vell. Una cançoneta que pot arribar a esgotar”. He de discrepar aquí del company Trobat –la discrepància és sana i enriquidora; si no, quin avorriment– que la cançoneta, el 'rotllo', no ho és gens, d’esgotador, ans al contrari! La reflexió al voltant de les línies i discursos sobre els quals s’ha d’articular el mallorquinisme polític avui en dia està ben viva: basta citar la darrera d’una sèrie d’obres que han aparegut els darrers anys, 'Somnis compartits' (Documenta Balear, 2016), centrada exclusivament a debatre el concepte d’identitat dels mallorquins, i que el mateix Antoni Trobat va presentar a Palma.
La identitat, idò, no pot ser un 'rotllo'. No ho és des del moment que tothom, individualment i col·lectiva, en té una: la postidentitat, com la postmodernitat o la postveritat d’avui en dia, no és més que una mentida de les de tota la vida. Com deia aquell, la identitat, o te la fas o te la fan. La nostra, la dels mallorquins, la de la gent que actualment viu a Mallorca –gent amb identitats d’origen molt diverses–, necessita ràpidament ser actualitzada, si volem, com sembla que és la preocupació compartida que molts tenim, que el mallorquinisme polític –digau-ne catalanisme, també, si voleu– esdevengui un moviment hegemònic, dit en termes de moda; de majories i amb capacitat transformadora –digau-ne revolucionària, també, si voleu– per al nostre petit país. I amb això, crec, diria que coincidim amb el diagnòstic tant de l’article com del citat 'Somnis compartits', en part perquè el concepte d’identitat en si mateix és canviant i canviable –com tots els constructes socials i lingüístics–, i en bona part, perquè la composició demogràfica i cultural de la nostra societat ha canviat tant les darreres dècades que el “ser mallorquí” ara és necessàriament diferent del “ser mallorquí” dels nostres padrins o fins i tot dels nostres pares.
Les darreres aportacions a aquest debat apunten que el projecte mallorquinista s’ha basat en una identitat o nacionalisme (ep!, no és el mateix) de tall “etnolingüístic”, un concepte que d’entrada em sembla desafortunat, ni que sigui perquè és malsonant, però sobretot, perquè no és veritat. De nacionalisme etnolingüista com a projecte polític recent, a Mallorca, només n’hi ha hagut un: el de José Ramón Bauzá. Etnolingüisme, espanyol, amb la voluntat de dividir la població per raó de llengua i l’objectiu final d’exterminar la catalana. Un etnolingüisme que el mateix PP, aquest cap de setmana passat, ha rebutjat per una majoria insultant. És a dir: fins i tot al PP, la llengua catalana genera més consens que oposició. Això és quelcom que Bauzá mai ha entès, perquè dins la seva lògica racista no hi cap que gent nascuda arreu del món, parlants d’una o més de les 170 llengües diferents que cohabiten actualment a les Balears (segons l’informe de Caterina Canyelles 'Les llengües de la immigració a les Illes Balears', 2011; http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/llengues/),
entengui que el català, per activa o per passiva, forma part del fet mallorquí, en normalitat.
Una cosa totalment diferent seria, o hauria estat, que el mallorquinisme com a moviment polític s’hagués basat exclusivament en aquest element per construir la seva proposta. L’amic Trobat sembla que ho entén així, quan parla de “projecte al servei d’una classe mitjana catalanoparlant”, quan jo diria que és justament al revés: el projecte d’un grup de gent ha estat al servei del país, per a tothom, sense exclusions per raó de llengua o origen. Ha estat el mallorquinisme d’esquerres el qui majoritàriament, durant aquests darrers 40 anys, amb totes les mancances i errors que hom consideri, ha liderat la bandera de l’ecologisme, el feminisme, la tolerància, la memòria històrica, la igualtat, el progrés cultural, la innovació educativa o la solidaritat internacional a ca nostra. I sí, també la de la normalització lingüística, és clar, que no deixa de ser un dret social més: el dret de tothom a aprendre català i expressar-s’hi, a usar-lo sense discriminacions sempre que vulgui i a viure plenament en català si ho desitja. A fer del català l’element cohesionador dels parlants de les 170 llengües coexistents a les nostres illes; i de la nostra cultura, la cultura compartida per tothom. Una qüestió que a més, com hem comprovat els darrers anys, genera molt més consens que oposició. Si no ho feim nosaltres, si no lideram nosaltres aquest consens, qui ho farà? Construir una identitat, sí: no etnolingüística, sinó plurilingüista; és a dir, basada en la tolerància, el coneixement i la diversitat, en el progrés i la igualtat, conceptes que són al·lèrgics al projecte de l’actual estat espanyol, que no sembla, en aquest sentit, voler canviar.
Una altra cosa, i entenc la preocupació dels sectors que, com diu en Toni, pensen que “cal esmenar el que el mallorquinisme ha dit i fet fins ara”, és el que sembla –i amb això coincidim– un estancament clar del projecte polític del catalanisme insular. Estancament fruit, potser, de les renúncies, i indefinicions acumulades des de la Transició. Tema que, això sí, cal deixar per a un altre article.
