Una nit d’octubre de 2013, una dona que viu a París sent a la ràdio la notícia del naufragi d’una embarcació carregada d’emigrants africans, just davant les costes de l’illa italiana de Lampedusa. Hi ha més de 350 morts i més de 100 supervivents. La dona és escriptora i el topònim Lampedusa la porta fins a Giuseppe Tomasi di Lampedusa, l’autor de la novel·la que Visconti va transformar en el seu inoblidable 'Il Gattopardo' (i, afegiríem, que Villalonga va admirar). La pel·lícula i la notícia són, cadascuna a la seva manera, històries de naufragis. La dona que ho pensa es diu Maylis de Kerangal i l’associació li serveix de punt de partida per a un text breu i intens, en què també ens parla de com els topònims transformen l’espai en paisatge, o de com els aborígens australians feien servir les narracions mitològiques per orientar-se al territori, o de la qualitat alhora real i mítica de les illes. El text es titula 'À ce stade de la nuit', i Anagrama l’ha publicat, en castellà, amb el títol de 'Lampedusa'.
L’actual crisi dels refugiats dibuixa un mapa de l’horror i de la vergonya que sovint fa que els titulars periodístics portin altres seductores ressonàncies literàries. Lesbos i Quios, per exemple. Lesbos és l’illa on va néixer i va viure Safo, la poeta grega que fa més de 27 segles va cantar l’amor amb delicadesa i passió immortals. I Quios és, segons algunes tradicions, l’illa natal d’Homer, aquell que explicava històries antiquíssimes de guerra, d’illes, de naufragis, d’exilis i de retorns. Aquests noms, i alguns més, són ara els de les costes de la mort. Potser a algú aquestes associacions li semblin frívoles. A mi em passa una mica com a Maylis de Kerangal quan va sentir la notícia de Lampedusa: veure Lesbos, o Quios, lligat a imatges d’injustícia i de dolor, fa que Europa se’m faci més ignominiosa, fa que la crida a la dignitat se’m faci més peremptòria.
