OPINIÓ
Opinió 10/06/2017

L’esperança feminista

i
Antoni Trobat
3 min

Els que feim nostres aquelles cites gramscianes que ens han acompanyat sempre i sabem que “Viure vol dir prendre partit” i que cal, ni que sigui eufemísticamnet, “odiar els indiferents” hem vist com, els darrers anys, es donava una revifada dels feminismes. En plural. Des de perspectives polièdriques i extremadament diverses entre elles. Però n’hi ha una revifada evident. Innegable. I que és ben desitjable.

Paradoxalment hom té la sensació, des del prisma d’un 'tio' a l’equador de la trentena, que, mirant cap enrere, en genèric, els meus iguals nascuts els anys noranta i dins el segle XXI no tenen la mateixa percepció que teníem nosaltres en clau de gènere. El masclisme, intrínsec al sistema en el qual vivim –i segurament a tots els sistemes que els humans hem generat–, fa la impressió que és més agressiu i més present que una dècada enrere. Per ventura sigui una intuïció errònia. Però les amistats que tracten amb adolescents i la franja més jove del mil·lenialisme expliquen que els atacs a la dona i als seus drets i la incapacitat d’entesa de les diversitats augmenta. Es fa més visible. Això explicaria que entre la gent jove polititzada i amb consciència social el feminisme rebroti, com a reacció, amb força, mirant d’esdevenir el que sempre havia d’haver estat: l’eix transversal i cardinal de qualsevol acció política transformadora, emancipadora, alliberadora.

Contradiccions en el que acabo d’afirmar, n’hi ha moltes. Una d’elles és cabdal. No era que venguéssim d’un espai i d’un moment –el nostre país i l’Europa d’abans de la crisi– en què hi hagués manco pressió del patriarcat –insinuar això seria ridícul!–, sinó que no n’érem, fins i tot les persones polititzades, gens conscients. A la meva classe d’educació bàsica o de batxillerat, en un centre concertat progressista palmesà, el feminisme o l’empoderament de la dona mai van ser idees gaire esteses. Eren lluites que es donaven per guanyades. Moviments socials gairebé, dol afirmar-ho, desfasats. Les esquerres, després de la caiguda del Mur de Berlín, el 89, havien tirat la tovallola en tots els camps, també en aquest. Havien comprat un relat que no era el seu.

Encara tenc present, durant els anys de militància al moviment estudiantil a la UIB, ja dins els 2000, com de dificultós era organitzar un Dia de la dona treballadora i la manca de referents clars i renovadors en clau feminista que ens ajudessin a comprendre què ens passava. No hi havia, o no coneixíem, dones joves o com a mínim properes a nosaltres generacionalment que ens poguessin ajudar a fornar-nos, a aprendre. L’única referència eren les feministes grans, de l’edat de les nostres mares, que havien viscut la Transició. Les advocades progres proavortistes, per entendre’ns. A quantes jornades vàrem convidar, any rere any, les companyes del Lobby de Dones –Xesca Mas, especialment!– o de Ca la Dona! L’esclafit de l’antiglobalització va ser un precedent per començar a virar. Les dones llatinoamericanes i afros ens donaren una claror ben necessària, però que ha tardat a consolidar-se.

En el plànol dels drets de la comunitat LGTBI, tres quarts del mateix. No recordo –amb una sola excepció– cap gai ni cap lesbiana sortint de l’armari fins a la universitat. Del tema transgènere, anava a escriure que “ni parlar-ne”, però és que directament crec que era una qüestió tan marciana que ni es prenia en consideració. Sovint hi he pensat, en el patiment amb què moltes companyes i companys degueren viure les seves realitats.

Això avui en dia no és així. El fet de tenir dones feministes a primera línia a molts fronts –al carrer, a les escoles, als llocs de feina, a les institucions– ens ha fet molt de bé. I encara ens n’ha de fer més. S’han introduït, o es comencen a introduir, a les agendes de la societat civil i de la política en el sentit més ampli possible, consideracions sobre temes que fa anys ni l’esquerra més rupturista hauria plantejat, com les cures o les noves masculinitats. Però hi ha una guerra oberta contra el masclisme que no cessa. Les dades ja s’han dit un milió de vegades. El feminicidi constant, la cosificació i la violència sexual i simbòlica a què és sotmesa més de la meitat de la població del planeta és constant. Els homes amb voluntat de ser homes íntegres tenim un camí llarguíssim, encara, per fer. Ens cal callar, escoltar i aprendre. Ens cal ser el major enemic del càncer patriarcal. I tot, com sempre, comença a ca nostra.

stats