Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella és l’autor d’'Ocells i peixos', romanços vestits amb un esclat barroc de colors, prop de Lorca; de 'Flors sanctorum', repertori d’estampes de sants fetes amb mà d’orfebre; de 'Via Crucis', sonets de Setmana Santa de vestimenta gongorina i alè místic abrandat; de 'Polifem', un monòleg dramàtic en què la figura mitològica encarna l’angoixa del desamor i de la mortalitat; d’'Hispània citerior', un pèplum de poesia civil; d’'I tanmateix pallasso', unes cançons cristal·lines, d’aire popular, de penes d’amor. I de moltes coses més. Aquesta obra poètica vasta i diversa, menys coneguda i editada del que li pertoca, mereixia el que ara arriba: una àmplia antologia, ben presentada per Miquel Àngel Vidal. El volum també ofereix una mostra generosa dels seus versos inèdits, amb sorpreses tan agradables com 'Faules i antifaules', peces com d’un La Fontaine sorneguer, d’ara i aquí.
La lectura panoràmica de l’obra de Moyà que ens dóna aquest 'Poesia escollida' deixa una pregunta: ¿hi ha un fil unitari, sota aquesta trajectòria que va de l’Escola Mallorquina a l’hermetisme barroc i al neopopularisme, del paisatgisme a l’amor dolgut, passant per la denúncia i per una religiositat de vegades profunda i de vegades juganera? Els darrers versos d’un sonet de 'Presidi major', un altre dels seus reculls imprescindibles, apunten a una resposta possible: “car sóc, Amor, tan obra de terrissa / que arribo a l’esperit sols per la carn”. Diria que la poesia de Moyà és una poesia de la carnalitat, d’amor al que ens entra pels ulls i per les orelles, al que oloram i al que tocam. Un cel de nacre i magrana a l’alba, una marededéu envoltada d’encens o una queixa d’amor, tot ateny la seva temperatura poètica per obra d’una mirada sensual al món. Podíem afegir que això fa que Moyà sigui més proper a Blai Bonet i a Miquel Àngel Riera del que ens pensàvem, però ja no serà avui que en parlem.
