No ens podem queixar que es tradueixi poca poesia, perquè van sortint coses, i ben interessants. Sí que és veritat que es tradueixen pocs poetes en actiu, i menys encara poetes que no siguin d’edat diguem-ne respectable. I això, que és cert per a les traduccions al català, ho és més per a la traducció des del català a altres llengües. Els nostres poetes tenen, típicament, un grapadet de poemes vessats a altres llengües: en alguna antologia col·lectiva, en algun llibretó d’un festival o en alguna revista. Però un volum complet d’un autor, sobretot si és un recull íntegre tal com va aparèixer a casa nostra, és una petita fita literària. Parlam doncs d’un esdeveniment: el 'Lunarium' de Josep-Lluís Aguiló, que ha aparegut, en edició bilingüe anglès-català, al segell britànic Arc Publications.
'Llunari' va aparèixer el 2008, i és el darrer llibre publicat per Aguiló en català. Diguem de passada que és un poeta poc prolífic, de qui ja tocarien versos nous. 'Llunari' inclou el meu poema preferit, d’entre tots els seus. Es titula ‘Els guardians de la frontera’, i és com el desenvolupament d’una frase molt breu de Robert Graves, que el poeta fa servir d’epígraf: “Nosaltres, i no la ciutat, som l’ànima de l’Imperi”. La veu col·lectiva d’aquests guardians de la frontera es mou en les boires de l’imprecís i deixa que cada lector entengui de manera diferent l’amenaça de la fosca que hi ha més enllà dels límits. És una bona mostra de la utilització dels tons fantàstics, mítics i èpics per a la poesia, que és una de les marques de la casa.
Parlant de si la poesia es pot traduir, Gil de Biedma deia que hi ha poesia més traduïble que altra, cosa que no diu res de si és més bona o més dolenta. Crec que la de Josep-Lluís Aguiló es deixa traduir, i en les versions d’Anna Crowe sona fluïda i literàriament versemblant. Tindrà, segur, l’èxit que es mereix, que serà un èxit de la nostra poesia.
