Inma Mayol
03/06/2013

El Mallorca com a símbol

3 min
L'estadi de Son Moix, on juga el Reial Mallorca, ha mostrat massa forats a les graderies durant la temporada que va acabar tràgicament dissabte.

Ser la cunyada de Joan Forteza, exjugador del Mallorca, és quelcom que imprimeix caràcter. Haver conviscut pràcticament des del naixement amb una família que l'acollia com a novii de la primera filla d'una saga de 5 germanes i dos germans ha condicionat en part la nostra infantesa, fent-nos a tots molt del Mallorca. Joan en va ser 10 anys el capità i va marcar el primer gol de l'equip a Primera.

Tot això eren moltes emocions que a ca nostra es vivien intensament. No en va, el nostre cunyat gran era i és una persona molt estimada i respectada a la ciutat.

Aquesta intensitat d'una manera o una altra ha perdurat durant tots aquests anys, malgrat les anades i vingudes d'un equip que quasi cada temporada ens té arran de l'abisme".

Enguany, però, per mi ha tingut uns components especials que obliguen a la reflexió mes enllà del fet purament esportiu, per endinsar-nos en el fet institucional i la dinàmica que tot l'any ha envoltat el club.

No fa falta ser una experta en anàlisi institucional o en teoria sistèmica per entendre que una institució és un sistema que funciona com un conjunt, on els diferents elements que l'integren estableixen una interacció que els acaba condicionant mútuament. Les dinàmiques lineals existeixen molt poc i en les relacions pràcticament mai. La circularitat s'imposa i qualsevol canvi en un sistema condiciona el sistema mateix.

Aquesta reflexió ve al cas parlant del Mallorca, perquè era inevitable el patiment esportiu que ha dominat pràcticament tota la temporada, excepció feta d'un inici brillant. De rècord, que encara ha fet més dur el patiment posterior.

La regularitat és el que sustenta un equip. En la història del Mallorca hi ha referents il·lustratius. En la llunyana temporada 62/63, l'equip davallà a Segona, després d'haver aconseguit resultats brillants amb els grans: 5-2 amb el Reial Madrid; 4-0 amb l'Atlètic de Madrid; 2-0 amb el Barça... i haver perdut amb els semblants. Però aquesta temporada hi ha altres elements, a més de la irregularitat i de les importants lesions, que expliquen la caiguda en picat que hem patit.

A qui pot sorprendre que les sotragades de la junta directiva que han arribat al màxim nivell de desqualificacions, amb litigis judicials propis d'una dinàmica gàngsteril, no afectassin el joc d'un equip, la seva moral i la seva qualitat.

Ni dos entrenadors de la talla de Caparrós, canviat segurament massa tard, o l'astut Manzano han pogut lluitar contra això. No es pot separar el que passa al camp del que passa al club.

El resultat és un equip ferit, una afició debilitada i una ciutat necessitada de referents que li pugin l'autoestima.

La decisió de convertir els clubs en societats anònimes podia conduir a la despersonalització i al desvinculació entre ciutat, ciutadania i equip. Pens que això ha passat i si a més la SA ha estat tan mal governada, el resultat estava servit... No és el mateix ser soci que abonat. No és el mateix escollir democràticament la directiva que acatar un consell d'administració on els interessos van més enllà del fet esportiu.

I el que preocupa més de tot això és que plou sobre mullat. Les ciutats, les societats, en els darrers temps necessiten trobar en els equips de futbol i en els esportistes d'elit les identificacions i les alegries que costa trobar en un altre tipus de lideratges o projectes col·lectius. I això aquesta temporada en el Mallorca ha estat impossible.

De la mateixa manera que els jugadors i tot l'equip esportiu no s'han pogut sostreure de la dinàmica dividida i caïnita de la direcció, la ciutat i l'illa, ha patit i pateixen els contravalors que aquesta ha expressat.

Ara que la caiguda a Segona no ha fet més que certificar-ne el desastre, toca posar-se a reconstruir. El futbol no s'acaba a Primera Divisió. L'objectiu és clar. Queden poc més de dos anys per celebrar el centenari del club. El mallorquinisme i Mallorca es mereixen celebrar-lo amb un equip cohesionat a l'entorn d'una directiva que pensi més en els jugadors i en la ciutat que en ells, que sàpiga atreure joves talents que puguin créixer i donar-se a conèixer en un equip com el nostre. I una afició que empenyi cap amunt el que ara no ha aconseguit mantenir a dalt.

Com tot el que s'aconsegueix a la vida, ningú no ens ho regalarà. La ciutat, l'Illa i cadascú de nosaltres hi haurem de lluitar.

stats