OPINIÓ
Opinió 18/03/2017

Màquines i treballadors al carrer

i
Ferran Aguiló
1 min

Mentre imaginam com seran els robots que ja ens empenyen, si cercaran emular la nostra imatge o només importarà l’eficiència; mentre debatem si la jornada laboral ha de permetre la conciliació, si les botigues han d’obrir o no els diumenges; mentre tot això ens entreté, travelam amb noves màquines cada dia. Per allò de la idea preconcebuda a partir de la literatura de ciència-ficció, ningú no anomenaria robot a una simple màquina expenedora. Aquelles innovadores servents que a tothora ens abastien de tabac, quan tothom encara fumava, saludant-nos amb “Su tabaco, gracias”, incorporaren la veu i semblaren fer-se més humanes. Ni ho aconseguiren ni ningú mai no els ho demanà, però significaren l’esglaó electrònic que deixà enrere les mecàniques bolles expenedores de xiclets i d’altres andròmines que, des de la jubilació merescuda, ara ens reapareixen per a excitació de neoantics que les col·leccionen compulsivament mentre etiqueten com a ‘vintage’ les fotografies que els fan amb sofisticats telèfons. La realitat, però, és que al carrer cada vegada hi ha més robots que esperen cobrir-nos necessitats superant totes les barreres horàries i sindicals. Són a l’aguait de qualsevol desig o oblit. Ens ofereixen begudes fresques o menjars calents, preservatius d’urgència o carregadors de mòbil d’emergència, esquer per anar a pescar o carn tan fresca com la del supermercat, amb el mateix empaquetat i servei asèptic. Perquè d’això es tracta, d’haver acceptat la desaparició del rostre humà com a complement de l’acte de compra. Així, després d’anys d’assaig amb profilàctics ‘lineals’ de supermercat, ara l’empaquetat surt al carrer, i els treballadors, també hi queden.

stats