Que Maria Salom ja aparegués en la instrucció del cas Túnel de Sóller, el primer gran cas de corrupció a Balears, no la invalida per ocupar un càrrec públic, almenys en aquest país de cacics. Que la seva rialla acompanyàs la dolorosa declaració parlamentària de qui havia perdut un fill en els atemptats de l’11-M, Pilar Manjón, és interpetable, almenys en aquest maniqueu país de trinxeres. Però, que dels seus 49 anys justos, en dugui 25 exercint un càrrec polític, allunyada de la realitat del món laboral i social que vivim la gairebé totalitat de la ciutadania, hauria de ser condició suficient per no ser digitada a delegada del Govern, fins i tot en aquest país de dinasties acomodatícies, que van de la dictadura a la democràcia sense necessitat ni de mudar la camisa. És clar que quan s’analitza la funció d’aquest nou càrrec, la seva paternal persistència en un estat que es diu descentralitzat, hom s’adona que res no canvia, només els rètols; i que, reconeguda la llarga trajectòria lluny del comú dels mortals, Salom probablement és la persona més adient per assolir el càrrec de virreina, estantís en un país normal. El canvi de Teresa Palmer per ella és un bon indici del que ens espera en aquesta segona legislatura de Rajoy, ara que s’ha demostrat impune i irreductible. L’anterior era una aposta de renovació que promocionà una cara nova. L’actual tria del Consell de Ministres és el missatge contrari, l’encimbellament del conegut, del de sempre. Els que ens volen endolcir la seva abstenció amb la cantarella d’una època nova, diferent de l’antiga i amb un ferri control del Govern per part de l’oposició, tenen en Salom una mostra que ho contradiu. Absolutament.
