Jo ho havia de provar tot. Mercè Rodoreda no podia faltar a les meves lectures encara juvenils. I més endavant hi tornaria per confirmar, o no, les meves primeres impressions un poc decebedores. El mateix m’havia passat amb la famosíssima 'Madame Bovary', de Gustave Flaubert. Es veu que a mi el “realisme real”, el que jo qualificava de costumisme en el teatre, no acabava de quallar en els meus gustos. La cuina literària de casa, la catalana, començava un camí exuberant que encara ara continua creixent i expandint-se. Mercè Rodoreda va ser una restablidora important d’aquest renaixement. Ella, tan ben assessorada per Joan Sales, fou la dona que més impulsà aquest camí d’il·lustració i cultura escrita. Abans d’obrir 'La plaça del Diamant', jo ja sabia que aquesta escriptora existia, però no l’havia pas tastada encara, i ho havia de fer: eren molts els amics que m’ho aconsellaven. M’havien parlat tan i tan bé d’ella que sentia calfreds a l’espinada quan vaig obrir aquella novel·la: em sentia obligat a llegir-la. Massa expectatives, potser.
En aquells moments jo ja estava capficat dins les lectures teatrals que feia molt poc havia descobert. I assistia amb certa regularitat al teatre que es representava a Ciutat. Vaig tenir la sort de veure representat un monòleg femení, una carta-conte escenificada, en un petit local del centre antic de Palma. Vaig quedar meravellat. De qui era aquell text tan emotiu i poètic? De Mercè Rodoreda! Aleshores sí que vaig tornar a la seva lectura, a la lectura de les seves obres completes que s’acabaven de publicar. Així, vist en el seu conjunt, tot tenia un altre aire. És cert que l’estil descriptiu tenia sempre aquell segell al qual jo no m’acabava d’acostumar, però es tractava d’un treball creatiu que superava de molt la correcció habitual d’altres escrits literaris.
Aquella època va coincidir amb la mort de l’autora. El seu nom va circular pertot arreu dels àmbits on jo em movia. Els comentaris i ressenyes que m’arribaven no feien res més que confirmar-me el judici que personalment ja me n’havia fet: Mercè Rodoreda m’estimava d’una manera diferent dels escriptors que en aquell moment jo ja admirava i idolatrava d’abans. Sempre m’he sentit atret per aquella literatura que m’atabala una mica, que em xoca i que em desconcerta. Aquella de la qual surto confós i alhora meravellat. Una literatura a la vegada feta a trossos, esmicolada. Rodoreda era el complement a aquell estil més intuïtiu que elaborat. Ella m’ho contava tot, fins i tot el que jo no volia saber. Anava una mica en la línia dels grans novel·listes russos i francesos del segle XIX. Però, a més, era de casa. Rodoreda parlava de mi, del meu passat, de la meva cultura i del meu país.
Ara, que he tornat a revisitar-la, he confirmat totes aquelles sospites. Mercè Rodoreda sabia què volia dir i ho sabia dir. Quan dirigia la proa cap a un objectiu, hi anava amb calma i seguretat, sense arriscar gaire. Volia arribar a port i hi arribava. Si no seguia el rumb que s’havia fixat, ho deixava anar i abandonava. Potser aquest és el motiu que comencés tants relats i es morís sense acabar-los, deixant-los desats dins un calaix o de cap dret cap a la paperera. La seva literatura, i sempre ho dic amb la subjectivitat que em caracteritza, més que la pròpia d’una llanxa motora petita i ràpida, saltant-se les ones com un cabrit esverat, era i és la que solca un vaixell de gran tonatge ple de passatgers que estan de vacances i no tenen cap mena de pressa, que viatgen de manera còmoda i relaxada i que tant els és on vagin. L’únic que sap el destí és el capità: la Rodoreda.
Aquest creuer vacacional rodoredià, que en els seus primers viatges mesurava molt bé tots els seus passos, en els últims anys va deixar anar les amarres i s’endinsà dins espais més mítics i de més abissal fantasia. De 'La plaça del Diamant' a 'Mirall trencat' i als seus últims contes, hi ha un manifest augment d’improvisació i d’adrenalina. Però, això ja se sap, va per gustos, i hom té els que té. El clima, en el qual em recreo tant com en el contingut, pesa molt en les meves lectures. El simbolisme dels seus primers anys es converteix en gairebé mistificació a partir d''El carrer de les Camèlies'. I és a partir d’aquí que Rodoreda va començar a estimar-me de debò.
Només una ploma farcida de talent és capaç de dur a terme una evolució tan esbalaïdora.
