Ho hem dit altres cops. El renou, massa vegades, ens impedeix saber què volem, cap on anam. Col·lectivament, em referesc. Si feim una ullada a la nostra realitat més propera, veurem com passa en tot. Amb relació a les grans qüestions polítiques i socials que afecten l’agenda mallorquina i balear-pitiüsa, s’hi han instal·lat, als darrers temps, dues visions contraposades, dicotòmiques, que fugen de la complexitat: o el govern progre fa el que pot i ho fa prou bé o això que tenim és un desastre calamitós, una reedició 3.0 i decebedora de les experiències del 99 i el 2007 sense rumb. Tenen lògica, supòs.
Em frapa, d’entrada, la gent que ho entén tot, que sap de tot, que jutja sobre tot, amb extremada duresa, amb el maximalisme –per cert, masculiníssim, poc femení, poc matisat– de qui és posseïdor de la fórmula màgica. Però també em treu del solc allò entre poruc, covard, buròcrata –no hi ha res més 'cutre' que un buròcrata del segle XXI– i buit que plana sobre alguns caps gestors. Uns són uns “il·luminats que no han fet, que no han construït, mai res”, en el millor dels casos, o “uns arribistes, uns grimpaires ressentits que voldrien un càrrec i per això protesten”, en el pitjor. Els altres són, ja se sap, la translació a la política d’esquerra nacional del mallorquinet acomplexat carregat d’autoodi i de manies que no fotrà mai res de bo. Sense ambició. Els arguments d’uns i d’altres són, fonamentalment, patètics. Uns i altres són arguments que em fan avergonyir-me de la meva gent. Perquè tots, amb els matisos que hom vulgui, són la meva gent. La que vol un país just i lliure, una màxima que convé no perdre de vista.
Extreure el millor de la crítica de fons que ofereixen Terra Ferida i el GOB a la política territorial del Govern –que dóna, ja que hi som, per parlar-ne llargament– però saber que el conseller Vicenç Vidal és, absolutament, “uno di noi”, valent, plantant cara a la punyetera màfia dels pagesos del Rolex, hauria de ser, per posar un exemple molt exemplificant, la norma. Malauradament, no sembla que sempre sigui així. Les posicions enverinades que no se sap ben bé què pretenen, què volen bastir, sovintegen. Crec que hauríem de tenir, ja toca, d’una santíssima vegada, la capacitat de tenir una mirada global, ponderada però radical –és possible!–, sense egocentrismes i mirades esbiaixades, per entendre que som en un moment històric, tots plegats, i no ens podem permetre fallar. Va per tothom.
Potser pec d’alguna afecció estranya que no sabria definir, però sé, amb rotunditat, que no és precisament desconeixement de la realitat del meu país. Crec que allò de què es tracta és de saber que no és estrany poder dir que defensam, que valoram, que apreciam, a la vegada, al mateix temps, figures tan diverses com la tristament desapareguda Francesca Bosch, activista humanista i patriota –en el sentit amb què Rafael Correa i altres figures polítiques llatinoamericanes defineixen el terme ‘pàtria’–, fundadora del Grup Blanquerna i impulsora de l’escoltisme a casa nostra, a qui el mallorquinisme cultural deu tant, i el cantant de rap Josep Miquel Arenas, Valtònyc, jutjat aquests dies a l’Audiència Nacional per un delicte d’opinió que no tindria cap sentit en un estat amb una mínima tradició democràtica. Sempre ho he vist així. A Catalunya, on visc, quan mir enrere – i endavant– som un poc d’Ocaña (icona transgressora de la Barcelona canalla, LGTBI i irreverent de la Transacció), un poc de Pau Maragall “aka Malvido” (el genial germà poeta 'underground' i ionqui del president socialista) i un poc de Max Cahner (geni edificador de vincles entre els Països Catalans de la primera Generalitat post-1980, o sigui, presidida per un individu que es deia Jordi Pujol); som de Carod i de Xavi Domènech –quan no es posa en retòrica ‘anys noranta’–; de Gabriel i de Tardà; de Mishima, de Mayte Martín, de Pérez Cruz –massa 'mainstream', darrerament– i d’Obrint Pas; de Jordi Carbonell i d’Ovidi Montllor –que no era 'indepe', d’entrada, i militava al Partit dels Comunistes de Catalunya, a veure si ens n’assabentam–; de na Marçal i na Roig; de la PAH, “psuquero in love”, un poc pallaquista –quan estic en mode refor–, de Nacionalistes d’Esquerra i de Tresserras. M’agrada que David Fernàndez escrigui en una revista catòlica, com ha fet aquesta setmana. No és contradictori, no és ambigu, no és voler interpretar tots els papers de l’auca, no és tirar pilotes fora. Reflexionem-hi. És afrontar de cara la complexitat. Això també val per a Mallorca. M’explic? Idò això.
