OPINIÓ
Opinió 13/05/2016

No podem més

3 min

Tot ciutadà, si vol fer-se honorable d'aquest tractament, hauria d'actuar sempre amb el viure enfocat a les idees. Tot ciutadà, si vol merèixer aquest qualificatiu, hauria de tenir les ginyes del camí marcades cap a l'ànsia de canviar el món i de fer-lo millor des del raconet més ínfim del país que habita. Tot ciutadà, finalment, hauria de desenvolupar-se dins el conjunt de la tribu, des d'una voluntat crítica individual i alhora capaç de projectar-se cap a la millora d'allò que avui en deim societat i que també n'hem de saber dir poble, o país.

Aquesta actuació, aquesta ànsia, aquest desenvolupament, però, així com estan establertes les formes de govern i de representativitat, no tenen més remei que aixoplugar-se davall el paraigua (sovint foradat, sovint esqueixat per la ventada partidista) de les marques polítiques. L'invent, que no és nou, ha esdevingut, sense remei, pervers. És el mal menor (que esdevé major tantes vegades). Les dites marques, els partits, per tant, condicionen a l'empara de modes, conveniències, estratègies, màrquetings i altres herbes massa allunyades del pensament i la necessitat de l'individu i del país, el vot i la tendència en cada cas. És aquí on sorgeixen les temptacions de sucumbir a relacions estranyes amb amistats perilloses. I qui sucumbeix primer són els partits, però finalment són les persones. Al cap i a la fi, els partits, sempre, estan formats per persones.

Tota aquesta reflexió serveix d'introducció per al raonament en aquesta columna d'avui. Al més pur estil de la varieté més resclosida i rància, hem viscut aquesta setmana el fulletó patètic de dues formacions que, presumptament, pretenen ser els adalils de la nova política en aquesta terreta malmesa. Hi hem vist la prepotència, l'"i-tu-més", l'orgull, la vanitat, la gola, la presumpció, i una llista inacabable de pecats venials i capitals que, si hi creguéssim i hi caiguéssim, ens farien cremar per sempre més en el foc etern de la nostra catòlica bondat. La brega dels banderers del nou temps en la política ha estat per les cadires, i per llogar-hi cadiretes, certament, n'hi ha hagut, de brou. Fins a tassa i mitja.

Això, però, no és tot. MÉS viu, d'ençà que és MÉS, en una deriva difícil de comprendre per als qui posam la societat, ergo, el poble, ergo, el país, per davant de tot. PSM i Iniciativa han renunciat a ser el que eren i han configurat una marca potent, que beu vots majoritàriament d'un sobiranisme tou, però que ideològicament s'esbiaixa cap a una esquerra transformadora que aigualeix amb eufemismes el discurs identitari. No acaba aquí la cosa: MÉS juga a debilitar les forces que, pel flanc sobiranista, li puguin fer ombra i té un cert èxit en l'empresa. Finalment, tot plegat explica la temptació recent de pactar, atenció, amb la nova marca estrella de l'esquerra espanyola, Podemos. En el moment d'escriure aquestes línies no sabem encara quin haurà estat el resultat de l'assemblea del partit que ara lideren Bel Busquets i David Abril. Si depengués de la meva personeta, no tindria cap dubte al respecte. De fet, em són igual tots els fracassos, tots els intents errats, totes les pors ancestrals i atàviques. El darrer, el d'Antoni Verger, amb la marca més potent de la darrera dècada per al sobiranisme, engolit per la voràgine electoral espanyola. Els altres, el d'Unitat per les Illes, tots plegats des del sobiranisme, o el de Progressistes per les Illes. No em fan por. No ens han de fer por.

Res no serà pitjor que el que hem tingut. Diguem, com a molt, que serà igual de dolent. I retorn al principi: el sentit crític, el país, les idees, i les persones per davant dels partits. Els pobles estan fets de gent. I és la gent, lliure de la cotilla de grups enquistats, la que ha de liderar les il·lusions, més enllà de cadires i pactes contra natura. Candidatures populars per a idees populars.

Perquè a Mallorca no podem més. Perquè això no s'aguanta. Perquè ens fan malviure amb unes competències mal transferides que no ens doten econòmicament. Perquè ens espolien. Perquè som una colònia representada per la seva democràcia per vuit escarransits diputats, els quals, per paga, no representen el país, sinó només les sigles que els han donat la cadira. Perquè no podem més, a Mallorca, perquè ens volen fer acotar el cap cada vegada que alçam la veu per parlar com parlam sempre. Perquè hi ha trens que no passen mai, i d'altres que només passen una vegada. Esper, demà en aixecar-me, no haver de tenir un dia trist i saber que el meu poble comença a saber com es fa per caminar sense cap pares que ens duguin de la mà. Siguem valents i plantem cara a Espanya, perquè no podem més.

stats