La dissolució del llegendari Institut d’Estudis Baleàrics s’ha efectuat, diríem, amb nocturnitat i traïdoria. Ho recordava ahir Cristina Ros: l’IEB ha estat sepultat per la disposició addicional cinquena de la Llei 18/2016 de pressuposts generals de la Comunitat Autònoma. També observa la companya Ros que el canvi no ha merescut ni una roda de premsa, cosa especialment significativa en el context d’una gestió que ha merescut una allau de crítiques i que n’ha aixecat una altra de suspicàcies.
Què passa, què ha passat i què passarà a Cultura? És una qüestió que s’ha escapat de les mans del Govern per un conjunt de raons que inclouen insuficiència professional, recels entre partits, deixadesa, unes gotes de nepotisme i relegació ignominiosa de la cultura a la marginalitat més indigent. Si això és el que pot oferir l’esquerra, al país se li tanquen moltes portes, se li redueix el futur, se li aprimen els projectes.
L’IEB havia estat un problema des de principis de legislatura per la seva obstinació a suplir, de fet, l’Institut Ramon Llull. El Govern –Presidència– va fer els tràmits per reingressar al ‘Cervantes’ català, és a dir, per incorporar-se a una plataforma potent per a l’expansió exterior de la cultura; i aquesta acció, tan necessària, queda reduïda a una misèrrima fe d’existència sense conseqüències. L’IEB, així, condemna la cultura catalana de la nostra comunitat a un estatus provincial.
La situació ha estat insistentment denunciada, sempre inútilment. Les crítiques només hauran servit perquè els seus autors, en acabar de consumar-se el fracàs, puguin tenir el migrat consol de dir “jo ja ho havia dit”. Les jerarquies de MÉS hauran de donar explicacions, un dia o l’altre, d’aquest caos grotesc en què ha acabat la cultura, que devia ser la nineta dels seus ulls. La situació, a més, perfila un govern de taifes, ja que és ben conegut el rebuig de l’estat de coses per part d’altes instàncies governamentals, que veuen com la cultura, tradicional element identitari de l’esquerra, esdevé un pes mort en aquesta travessia. La política del país té assumit que la cultura no dóna vots, però s’entesta a ignorar que en pot llevar molts. Així, aquest Govern té branques que treballen aplicadament pel retorn de la dreta. I es queden mans fentes.
