Aquest article, escrit poques hores abans que la ciutadania dels Estats Units es decideixi per Hilary Clinton o per Donald Trump, potser no pretén altra cosa que fer-me entendre, a mi mateixa, què pensa i com és una persona que dóna suport a l'actual líder republicà. Perquè, ideologies al marge, un personatge com aquest ha de ser tractat i analitzat com a exemple d'una manera de ser més que no com a representant d'una ideologia política.
En les darreres setmanes m'he fixat especialment en aquells individus, homes i dones, que afirmen que votaran Donald Trump, que s'hi senten identificats o que li tenen més o menys adoració. El perfil general –ja sé que no podem parlar d'un perfil únic– té unes característiques força definides: es dibuixen amb un traç gruixut, poc format, modelable sempre que es faci mitjançant qualsevol tòpic i dotat de la seguretat que dóna no pensar gaire les coses.
No són perfils exclusius del que anomenam l'Amèrica profunda, que hi és i que no es pot menystenir. Per no valorar el pes d'aquesta societat –com dir-ho?– més primària, tothom pensava que el Brexit no se'n sortiria, i mirau. I és que de persones gruixudes, primàries, modelables però no modelades, tots en coneixem o en tenim més o manco a prop. No se'n salven ni els pobres ni els rics, i tampoc als pobles ni a les ciutats.
Davant aquelles persones que tenen tendència a sobrevalorar la formació de les generacions anteriors, jo sempre pens que de terrossos n'hi havia més abans o, si més no, deixem-ho en un empat tècnic. Per això, cada vegada que Rita Barberá guanyava unes eleccions, cada vegada que ho feia Berlusconi, o quan veig que un personatge com Trump pugui ser a les portes de la Casa Blanca, em torn a demanar com són aquelles persones que els donen reiteradament suport. Llavors mir un poc al voltant, i al voltant de qualsevol, i se'm fa visible. Això en cap cas vol dir que ho entengui.
