Informava la premsa illenca aquests dies que l’emblemàtic bar Cristal, símbol del centre de Palma, és a la corda fluixa. Que, molt probablement, tancarà les seves portes. Es parla d’una cadena nord-americana de menjar ràpid com a possible compradora. L'única de la tríada de 'fast-food' ianqui que des dels vuitanta colonitza gastronòmicament casa nostra que encara no és a la plaça d’Espanya. Però per ventura és pura rumorologia. Una portaveu de la família propietària actual afirmava aquesta setmana que han rebut ofertes de “tots els sectors econòmics”.
El Cristal pareix que podria unir-se a una llista cada cop més llarga. Des del canvi de segle indrets mítics, petits comerços com Ca la Seu, el Triquet, La Favorita, el Niza, el Moka Verd, Tot Clàssic, el Forn de Sa Pelleteria o el Forn de Sa Calatrava han tancat. Em deixo altres casos. La memòria sentimental de cadascú, la Palma de cadascú, té reservat el seu racó per als llocs que ha estimat. El cafè Líric o la pastisseria Llull del carrer 31 de Desembre serien les últimes víctimes d’un procés longeu, complex i que ningú sembla capaç d’aturar.
La despersonalització i la progressiva destrucció de la ciutat és a l’ordre del dia des de fa massa temps. La pressió gentrificadora fa malbé el que segurament era un dels centres històrics més bells dels Països Catalans –superant, pel meu gust, València, Dalt Vila, Ciutadella i Girona amb diferència!– i del sud d’Europa. És un fet dramàtic que no s’està revertint. Que preocupa. Però que sembla que ni les institucions –quan existeix voluntat política– ni la ciutadania –massa pics poc crítica tot i que tenguem moviments socials lloables que ja s’hi han posat amb fermesa– són capaces de fer-hi res. Palma muta amb rapidesa com mai hauríem pensat, els de ma generació, que la veuríem mutar. Sembla una dita de vells. Però quan marxen determinats comerços parteix una manera d’entendre el món, una perspectiva. Parteix la urbanitat de saber com servien els entrepans i com tractaven els clients els cambrers del Moka Verd, que és com sempre s’haurien de servir els entrepans i com sempre s’haurien de tractar els clients. Parteix, parteixen, les Palmes que hi havia dins Palma. De petit havia viatjat per tot el món només acompanyant ma mare per Ciutat. La merceria que semblava treta del call de Vilna o Kíev. La fruiteria napolitana. El bar grec –amb madona inclosa–. La llibreria londinenca. El sabater tolosenc. El forn estones sicilià, estones occità. El mercat àrab o per ventura indi. Tot un univers de flaires, de sabors, de sensacions, de colors, que amb determinades clausures s’esvaeix. I Palma esdevé més pobre en tots els sentits. No només en els nostres records.
No hi ha dubte que ens hi jugam molt, en aquest combat. El model de ciutat, però, no és una batalla que només es lliuri al centre. No podem oblidar la memòria dels comerços de la perifèria urbana i la dels indrets que no hi eren durant la Germania o la Inquisició però han marcat moltes vides, amb intensitat, del segle XX. De Radio Borne a Es Carreró, això mereixeria moltes més columnetes com aquesta. Però no es tracta només de memòria i de conservar una civilitat nostrada, arrelada i que ens sembla més digna que “la no civilitat” a la qual ens condemna l’aparició de franquícies de grans cadenes i la precarització dels llocs de treball als serveis. Es tracta, a la fi, que protegint el negoci petit i mitjà protegim el teixit social, humà i econòmic de casa nostra. És indispensable blindar el comerç dels barris i del centre, tant l’històric i emblemàtic com el que encara no ho és. Ajudar-lo. Promoure’l. Recordar que no hi ha fórmula millor que el cooperativisme per posar en marxa empreses o per reinventar-les. Hi haurà qui dirà que és una utopia, però si els municipis tinguessin autonomia per fer-ho, la necessitat d’establir moratòries i límits a la presència de determinades cadenes d’establiments que generen poca riquesa en el teixit propi, no seria una animalada. Se m’ocorre, fins i tot, un àmbit en el qual podria al·legar-se que és per pura salut pública! Perquè, en essència, això va de controlar, si no lluitar, contra aquesta bèstia incontrolable que és el capitalisme a lloure, desbocat, que patim.
