Els fets són coneguts. Els pressupostos de Rajoy per al 2017 depenen d’un vot. Negocia fort un diputat canari, Pedro Quevedo, electe a la carrera de San Jerónimo per Nueva Canarias, petita formació nacionalista i socialdemòcrata canària que va anar en coalició amb el PSOE a les darreres estatals. Finalment sembla que Quevedo sumarà –tot i esperar que l’avali l’executiva del partit– llur vot als dels seus rivals connacionals de Coalición Canaria, als de Ciutadans i als del PNB per fer sortir el Pressupost General de l’Estat proposat per la dreta espanyola cap endavant.
Aquest únic vot costarà al govern del PP una morterada que redundarà positivament en el benestar de la ciutadania de l’arxipèlag africà. Nueva Canarias ha tancat la bonificació del 75% dels bitllets d’avió i de vaixell per als residents canaris, que serà del 100% per a les mercaderies. Això s’uniria a ajudes en matèria d’aigua i agricultura de 136 milions d’euros, més partides destinades a l’atenció a la dependència, a la lluita contra la violència masclista, l’increment del marge de pesca per a la tonyina vermella i un augment d’uns 300 megavats en energies renovables.
Fa anys que es diu. I amb raó. Tenir representació pròpia a Madrid ens permetria aconseguir algunes de les coses que les Illes Balears i Pitiüses necesssitam. Millorar el finançament i, si no posar fi a l’espoli, com a mínim fer més portables les condicions de vida de la nostra gent. No sé si imagín el meu estimat Antoni Verger negociant, com el diputat Quevedo, amb Montoro i Soraya Sáenz de Santamaría. Però sí que tenc la seguretat que, si hagués sortit elegit i les tornes haguessin canviat, el vot del mallorquinista palmesà a un govern estatal de Podemos i PSOE s’hauria fet valer. I tant! Però això, ara per ara, és ficció. També ho és imaginar El Pi tenint representació a Madrid i agafant el rol dels nacionalistes canaris. El centredreta mallorquinista continua sense aixecar gaire el cap, diria. I, encara que no el votaria en la vida i que combatré sempre el model social que proposen, crec que, si deixassin enrere el passat, podrien aportar quelcom important a una Mallorca que aspiri a ser nacionalment decent.
El que tenim, un cop més, és que ens han passat la mà per la cara. Un partit amb noranta regidors –dels 1.300 que hi ha al seu país–, cinc escons al Parlament canari i un diputat i una senadora a la capital de l’Imperi ha assolit més del que mai han aconseguit les propostes electorals autocentrades en les Balears i les Pitiüses. Hem de reflexionar. Les dades maten. Les Illes Balears i Pitiüses som el segon territori que més aporta al model autonòmic espanyol. Les Canàries, el que manco. Les nostres illes paguen un IVA d’entre el 10 i el 21%. Les Canàries tenen un 0% en bàsics com aigua, menjar, vols i… llibres! –us ho imaginau?–. La subvenció al transport de mercaderies –que és clau, i si no que ho demanin a Formentera!– és gairebé quaranta vegades superior a Canàries que a casa nostra. La benzina de l’arxipèlag atlàntic és la més barata de la Unió Europea. Les instal·lacions sanitàries a Canàries estan prou blindades, mentre que a Menorca, a Eivissa o a Formentera si tens un càncer tens un problema doble. Millor aturar, no?
Reconec que la referència canària sempre em va fer una mica de vessa. Maria Antònia Munar i la vella i corrupta UM en parlaven contínuament, com a exemple, de Coalición Canaria. Deu venir per aquí. El sobiranisme canari que he seguit, tot i que reconec que de forma inconstant, era un altre. Els joves independentistes revolucionaris d’Azarug, algunes lluites ecologistes modèliques, el fil de memòria d’Antonio Cubillo i el seu MPAIAC a l’exili algerià, el fenomen africanista i anticolonial, el passat guanxe –sabíeu que al segle XV hi ha esclaus guanxes documentats a Mallorca?– i amazic abans que arribassin els castellanoespanyols. Aquestes són les meves Canàries amigues i no tant determinades estratègies que algú anomenaria pidoladores, i algú “reclamar els teus drets”. Ho dic i ho redic. Però no puc deixar de pensar, al mateix temps, que necessitam forces pròpies, autocentrades a les quatre illes, que defensin a Madrid, a Brussel·les o on sigui el que és nostre. I els diputats del PP, del PSIB i –em dol dir-ho!– Podem no ho estan fent.
