Assistir, ni que sigui per televisió i en diferit, al final d’una carrera artística com la de Raimon fa l’agredolça impressió de tancar un llibre que t’ha aportat coneixement, il·lusió, punts de reflexió i entusiasme a la teva vida. Sempre hi podràs tornar, al llibre, perquè allò que ens volia dir l’autor hi ha quedat escrit, i aquesta és la part esperançadora. A la part obscura hi entres en preguntar-te si realment has aprofitat a bastament aquesta llum per il·luminar els teus camins. També si estàs per damunt o per davall d’una mitjana sempre trèmula: la de la gratitud del país a l’artista.
Sigui com sigui, el concert ens va permetre l’alegre constatació que Raimon abandona els escenaris quan la seva capacitat d’emocionar-nos ha assolit el cim més elevat de la seva carrera. El Palau de la Música Catalana ens posava al davant un artista madur, amb una saviesa que s’aspergia per la veu, per la forma que hi prenien les paraules, pel gest, per la mirada. Raimon i les seves coses han crescut alhora. Si per les seves obres l’heu de conèixer, aquí teniu un artista que ha sabut tocar moltes cordes: des de la lluita política i el testimoni cívic fins al lirisme més depurat en les cançons d’amor o l’acoblament fèrtil amb la poesia de Salvador Espriu i d’alguns clàssics més antics, amb Ausiàs Marc, potser, al davant.
Una antologia rigorosa i severa de les seves cançons pot omplir tota una vida. O moltes vides, perquè, del país, és el cantant/compositor amb uns seguidors més compromesos i exigents, qualitat, aquesta darrera, que els ha suposat transitòries desconnexions: perquè no li perdonaven que fes cançons d’amor, per exemple, ja que el volien absolutament dedicat a la cançó de compromís polític; o viceversa: també se li ha retret que no abandonés mai aquest compromís, perquè a partir d’un cert moment de la inacabada transició –o potser massa acabada–, aquestes cançons resultaven incòmodes als que uns anys abans les rebien amb eufòria. Al final, de Raimon podríem dir que és home i que res del que és humà no li és indiferent. Ha dedicat la vida a aixecar els pilars de la seva humanitat , i ho ha fet sense renunciar mai a l’art, que és, al capdavall, el que manté viva i al dia la seva obra. Altrament, les seves cançons s’haurien anat apagant pel camí. Gràcies, Raimon.
(A càrrec de dos grans del periodisme, Toni Puntí i Jordi Garcia-Soler, els comentaris a la retransmissió tenien aquesta senzillesa i humilitat que desprenen els que saben de què parlen: un veritable esdeveniment que no sé si ha passat desapercebut).
