Seria d’agrair que els polítics espanyols ens pagassin allò que ens deuen i s’oblidassin de nosaltres. El saqueig econòmic de l’Estat esdevé insult intel·lectual cada vegada que es recorden d’esmentar-nos en el Congrés. Les dues referències de les estrelles mediàtiques de Podem durant l’esperpèntica moció de censura van ser surrealistes, en el millor dels casos. Montero i Iglesias tenien una llista interminable de corruptes illencs per referenciar, i justament esmentaren Rafa Durán, que no ho és.
Més ridícula va ser la soflama del líder del partit sobre el català, un tema superat des que Bauzá no governa i que degueren rescatar d’uns apunts antics. La dedicatòria d’Iglesias just va servir per rebatejar els ciutadans de Formentera (“formenterencos”, va dir) i per recordar que a Madrid no saben ni situar-nos en el mapa. De tota manera, si els de Podem es volen consolar, recordarem que l’exministre Caldera, socialista, deia “Fransín” a Armengol o que Pepe Blanco va confondre Palma amb València i Las Palmas en la mateixa roda de premsa. Per no parlar d’Álvarez Cascos, que va arribar a demanar a Antich si a Mallorca no teníem un “páramo” per poder construir una línia d’AVE.
Escoltar mitja hora Anna Traveset, investigadora d’espècies invasores i conseqüències dramàtiques, recent premi Jaume I, et vacuna contra la complaença. Les modes absurdes adoptades pels indígenes i el turisme de masses importen la sentència de mort d’una bona part del catàleg autòcton, però ha hagut d’arribar la 'Xylella' perquè les autoritats posin controls als ports. Tot un manual de com autoextingir-nos.
Posem en valor la capacitat d’impacte que pot tenir una peça d’art. Una obra d’Olímpia Velasco, una intervenció de Joan Aguiló quan gires una cantonada de Palma... o les contorsions de les figures, humanament animals, d’Adriana Meunié. Tendresa inquietant a través de l’escorç, l’expressivitat continguda. Fils sobre dibuixos, línies impossibles, damunt la tela blanca, amb regust de Schiele. Un descobriment.
La literatura ens treu de l’estupidesa, si ens deixam; la compromesa, a més, resulta edificant. Ander Zurimendi, periodista basc adoptat per Catalunya que va viure a Palma, ha presentat a Mallorca 'Recoja sus cosas'. Una història d’històries. Les experiències, colpidores, de cinc membres d’ETA que gràcies a la doctrina Parot varen estar a la presó més temps del que tocava. Periodisme valent farcit de literatura, i a l’inrevés. Em diu Zurimendi que no ha pretès fer, ni molt menys, el relat definitiu del conflicte del seu país (“per a això ja està 'Patria”, amb llacunes clamoroses, per cert), sinó explicar el retorn a la vida real d’unes persones que hi ingressaren com a membres d’una banda armada i en sortiren com a ciutadans i ciutadanes ‘normals’.
I per als polítics que no s’atreveixen a fer política, un poc d’Erri de Luca. 'La paraula contrària', per exemple.
A 'Recordarán tu nombre', Lorenzo Silva ret homentage a José Aranguren, el màxim responsable de la Guàrdia Civil quan els feixistes es van sublevar. Es va mantenir fidel a la República i tres anys després del cop d’Estat va ser afusellat. Escriu Silva amb honestedat i rigor històric, però “des de la sang”.
PD: Tampoc jo puc deixar d’escriure des de la sang quan ho faig del feixisme encara present als nostres carrers. Però també intent fer-ho des de la veritat;i aquesta no és altra que, després de dos anys governant, l’esquerra d’aquest país no ha complit amb un compromís que va proclamar en mítings i entrevistes preelectorals i que posteriorment va deixar negre sobre blanc en els Acords del Canvi. I tampoc puc evitar la sospita que ni poden ni volen tomar el monument franquista. #SaFeixinaSíQueTomba
