Una vertadera jornada de reflexió avui dia només és possible si llences el mòbil a la mar, caves un clot de tres metres, el tapes i l’insonoritzes. Ah! i un petit detall, pensa a tancar-t’hi amb queviures, et serà més fàcil reflexionar amb l’estómac ple. Per què et dic tot això? Perquè vegis que realment és ridícul avui dia seguir amb la tradició de declarar el dissabte preelectoral “jornada de reflexió”. En un món on rebem tants d’inputs i tenim un accés tan fàcil a qualsevol tipus d’informació i per qualsevol mitjà, això no té sentit. Has tingut quatre anys per saber si aquest govern et convenç o no, quatre anys per avaluar el paper de la resta de formacions polítiques i un mes de campanya per escoltar com et venen el seu proper producte. I ara em diràs que et ve d’un dia decidir a qui votar? És com aquella persona que diu a la seva parella: donem-nos un temps. Si realment el necessites, és que la cosa no té solució.
Però vaja... Les coses estan així, està prohibit demanar el vot per a una formació política. I ho subratllo perquè és aquesta i no una altra cosa la que està prohibida. Vagi per davant que tampoc demanaria el vot per a cap partit en el context actual, per molt que no fos un dia tan reflexivament senyalat. Ni em correspon, ni em convé aquesta tasca. Però ningú em prohibeix triar què menjar demà, i tampoc ningú em prohibeix que allò que esculli menjar demà sigui la base de la meva dieta, qui sap si per quatre anys, vuit o tota la vida. Així que disculpa’m, però aprofitaré aquest escrit per planificar la meva dieta. O encara millor, com que m’agrada simplificar les coses, et proposo una dieta col·lectiva. Contempla’t a tu com a part d’un tot, on també hi som jo, el teu veí de la porta del costat, la senyora que et ven el peix a plaça... Som un organisme la digestió del qual pot durar devers quatre anys, o accelerar-se a causa de problemes gastrointestinals. Tot dependrà del que escollim menjar demà i justament tenim la cuina espatllada; haurem d’anar de restaurants, per tant, tenim tres opcions:
Podem anar a una d’aquestes cadenes de menjar ràpid. Són les més poderoses, tenen restaurants per tot arreu i milions de clients. Deu ser per qualque cosa, no? A més, sempre fan gala d’haver superat els més estrictes controls de seguretat i qualitat. Ara bé, una vegada has degustat el seu menjar –no ens enganyem, la majoria l’hem tastat qualque vegada o ens hi hem sentit temptats–, la digestió és feixuga. Els nutricionistes experts en la matèria, que han estudiat al detall la composició de cadascun dels aliments d’aquestes cadenes, diuen que són pobres en nutrients i desequilibren el nostre sistema. A més, s’han fet dos experiments: un consistia a deixar un dels productes de menjar ràpid sobre un plat descobert durant tres mesos. El menjar no patia cap mena de transformació, només s’assecava una mica a causa de l’evaporació d’aigua. No hi anaven ni els fongs! L’altre experiment el dugué a terme un atrevit que s’hi alimentà cada dia durant un any, es va fotografiar cada dia i explicà les seves sensacions. El seu deteriorament físic i psíquic va ser considerable. Us sona? Perquè a mi em sembla haver-ho viscut durant 37 anys.
Tenim una altra opció, un d’aquells restaurants de moda que ara estan plens de gent, amb una carta extensa i polivalent. Avui et fan una nit de tapes, demà et faran unes jornades de sushi i, tal vegada, passat demà unes receptes clàssiques. Estan molt bé, aquests llocs, perquè hi ha molt d’ambient i hom s’anima. Dóna alegria veure i conèixer gent, i a més el menjar sembla gustós. Però què hi ha del menjar? Saps d’on ve? Si està tan bé de preu i cada dos per tres canvien la carta, deu ser per alguna cosa. No sé tu, però jo no me n’acabo de fiar. Tal vegada et diuen que tenen producte genuí i quilòmetre zero, i si entres d’amagat al seu rebost hi trobes més producte congelat del que et pensaves. De vegades, d’aquests locals tan de moda, entre tant de plat voltant, tanta gent i tant de renou, acabes menjant de manera accelerada, parteixes fent olor de fritanga i el vespre se’t remou tot l’aparell digestiu. Digues-me desconfiat.
Encara tenim una tercera opció. Em referesc a aquest tipus de restaurant, més aviat petit, que no acostuma a estar decorat de manera gaire enrevessada. No els veus en grans anuncis a les televisions, i moltes vegades ni tan sols tenen un cartell a fora del local que cridi gaire l’atenció. En realitat els aniria bé mostrar-se més públicament, però no es pot tot i s’ha de triar entre el menjar o l’embolcall. Això sí, sol tenir la cuina a la vista i el personal està molt més per tu. Allà dins hi té clients que duen tota la vida anant-hi, i d’altres que tot just l’han descobert ara, però ells sense fer gaire renou ja fa un grapat d’anys que són allà creient en allò que fan. És vera que tenen dies magres en què els plats no surten com tocava, però quan hi vas saps que trobaràs allò que sigui de temporada. A aquest tipus de restaurants els proveeixen petits pagesos i productors de la zona. Per tant, saps que menjaràs fresc i sa.
Demà, 20-D, ens toca triar què volem menjar. Tot té els seus pros i contres, però crec que com a organisme, amb la malaltia que patim, ens convé escollir el menú pensant en la salut. I tinguem ben present una cosa: per molt que ens agradi la carta, mai deixem de fer suggeriments al xef. És la millor manera de passar gust quan hi tornem a anar.
