Tenc una amiga que nom Mònica, de qui he xerrat ja qualque vegada aquí, que és professora de català a l’IES Sureda i Blanes i aquesta setmana m’ha convidat a visitar els seus alumnes de segon de Batxillerat perquè volia que els explicàs els rudiments d’allò que hom en diu fer opinió. Així els seus deixebles, futurs columnistes de l’ARA Balears 6.0, podrien tenir més eines a l’hora de fer el comentari de text de la prova de Selectivitat. De cor esper que l’experiència els hagi estat tan profitosa com a mi.
El primer que vaig explicar-los és que havien d’estar a l’aguait i llegir molt i, sobretot, planificar els seus textos perquè no hi ha res pitjor que haver d’escriure a correcuita com faig jo cada setmana. Tot i que vaig confessar-los acte seguit que una cosa era la teoria i una altra de ben diferent, la pràctica. A mi, l’actualitat em passa per sobre i “molt m’hauria agradat”, com deien aquells versos d’Espriu, ser una persona organitzada i tenir la contra feta 48 hores abans d’enviar-la a la meva aimada Xisca. Emperò fa temps que aquesta gesta ja no és possible. Amb el ritme d’escorcolls, dimissions, rodes de premsa i revelacions vàries que viu un ciutadà mitjà de les Illes, una columna com la meva ja no pot empaquetar-se un dijous vespre perquè queda desfasada molt abans de clicar a ‘guardar’ a l’ordinador.
I a partir d’ara això sempre serà així. Com el lloguer turístic i el monyo samurai de Balti Picornell, la voràgine d’esdeveniments sense aturall ha vengut per quedar-hi. Del “trocito de cielo en la tierra” –gràcies, Letízia, per tan bella frase– hem passat a ser un conjunt de subtrames que perfectament podrien sortir a les pàgines de qualsevol llibre de #JamesEllroy. Jutges amenaçats, empresaris de l’oci tancats a la presó, bombers emprenyats que protesten fora camiseta, regidores a qui escorten talment #Cleòpatra quan sortia del Nil, contractes parcel·lats o pizzers que arriben carregats a la seu de MÉS perquè queda molt per decidir són ara el pa nostre de cada dia. Per cert, en moments de crisi com el que es va viure al carrer d’Antillón, sempre m’he demanat si em vendria més de gust una #QuatreEstacions o una #FruttiDiMare. Sobretot quan saps que triar malament els ingredients futurs pot fer perillar el teu càrrec.
Abans anava a fer la broma i dir “gracias, Leti”, però, com que darrerament està més perseguit l’humor o la crítica que no pas els dictadors, he fet només mitja gràcia, no fos cosa qualque monàrquic de soca-rel m’acusàs d’injúries a la corona i hagués d’acabar a l’Audiència Nacional declarant que tot era una llicència poètica. Valtonyc, Cassandra, el Gran Wyoming... amb aquest ritme, mai pots estar segur de no ser el proper nom de la llista.
Per cert, si arribats fins aquí algú es demana qui és el soldat Ryan del títol, crec que tots haureu endevinat que és Biel Barceló. L’home dels diumenges va escriure en aquest mateix diari que el nostre vicepresident s’havia posat de perfil mentre una part de l’equip menorquí queia. A la segona tongada de reformulacions, directament s’ha atrinxerat i podem dir que els balears i Francina Armengol hem après una cosa: MÉS serà amb Barceló o no serà.
