Anàrem a Son Serra a expressar el nostre rebuig a la instal·lació d’un xibiu i unes gandules a la platja. Pròpiament no es pot dir que fos un acte de protesta. Era un deure. També, des d’una visió legalista. Segons la mateixa Llei de costes, la protecció de la costa espanyola constitueix un deure inexcusable per als poders públics i també per als ciutadans i la societat en general. És a dir, els ciutadans que ens concentràrem a la platja el dilluns de Pasqua no fèiem més que exercir l’obligació legal de preservar el bé públic. Si un acte d’aquest tipus agafa un caire reivindicatiu és perquè el poder públic –en aquest cas l’Ajuntament–, no solament no ho defensa, sinó que es converteix en el potencial agressor del medi natural.
Tirant de legislació, són bastants les consideracions que es poden fer al projecte del xibiu. En primer lloc, un principi general que recull la llei en el seu articulat és que únicament es podrà permetre l’ocupació del domini públic maritimoterrestre per a aquelles activitats o instal·lacions que, per la seva naturalesa, no puguin tenir una altra ubicació. No és el cas de la instal·lació projectada per l’Ajuntament. No només hi ha espai urbà adjacent per ubicar-hi l’activitat, sinó que a menys de 50 metres del lloc hi ha oferta privada adequada per aquest menester. El poder públic, per tant, resultaria que està propiciant la competència als privats des de l’espai públic en una actuació molt allunyada de l’esperit de la llei i del text del reglament (a uns pocs metres l’Ajuntament té concedides altres instal·lacions temporals pel mateix ús).
De totes maneres, no és el component comercial del cas el que més interessa. Ni molt menys era aquest el motiu pel qual ens vàrem concentrar allà. Segons expliquen els impulsors de la iniciativa, el col·lectiu SOS Son Serra, es tracta d’una zona declarada Lloc d’Importància Comunitària (LIC) i que va ser classificada com a Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) per la Llei 1/1990 d’espais naturals de les Illes Balears. Estam parlant d’un indret singular i d’alt valor ecològic que fa que l’actuació municipal resulti encara més oprobiosa.
La llei defineix les platges naturals com les adjacents a espais protegits o sòl rural. Per aquests trams de platja natural imposa un nivell de protecció alt que restringeix les ocupacions i autoritza únicament les que siguin indispensables o les que estiguin previstes en la normativa aplicable. Aquesta circumstància restrictiva és aplicable al projecte que ens ocupa. En cap cas, l’adjacència d’un sòl urbà existent preval per sobre de la norma anterior. De fet, entenc, des d’aquesta perspectiva, que l’informe de l’autoritat mediambiental corresponent ha de ser vinculant en la tramitació de l’expedient administratiu corresponent.
L’actuació municipal en relació al xibiu m’ha fet recordar una altra situació, també de ressonància mediàtica, que es va produir amb una actuació que el Govern del primer Pacte de Progrés va dur a terme a pocs metres de distància de l’àrea ara en conflicte: l’enderrocament d’una estructura d’un edifici d’apartaments. Afortunadament, ara cap persona, que no ho hagués conegut abans, pot sospitar que en aquelles dunes lliures que ara contempla, un temps hi va haver una edificació. Beneficiaris directes d’aquell esbucament varen ser els negocis de restauració que hi ha a la vora. Un exemple del valor de la costa com a element econòmic estructural, i no de valor comercial. Però he dit que no parlaria d’economia.
Si l’Administració hagués actuat amb responsabilitat i eficàcia, el Govern, en aquella ocasió, no hauria hagut d’intervenir i comprar i enderrocar un edifici existent. Aleshores, la llicència municipal era vigent i, per tant, la propietat continuava amb el dret a construir. El Govern es va anticipar a la disputa que mantenien alguns grups amb interessos immobiliaris. L’enrenou que es va provocar quan s’intentava desacreditar l’actuació del Govern va ser considerable. No dubtin que els interessos de llavors eren cosins germans dels d’ara. Fins i tot, alguns podrien ser els mateixos. S’emparen en una mentalitat, no eradicada del tot, que construir és més positiu que enderrocar per preservar. Un axioma pervers que, molt sovint, únicament amaga especulació.
El cor que formaren les persones que anaren a Son Serra i que recollia una magnífica instantània publicada en aquest diari no representava el bategar d’un text legal –que ja he comentat–, sinó que era una representació de l’estima per una terra massa maltractada. Però la llei ha de ser igual per a tots, fins i tot per al territori.
