OPINIÓ
Opinió 27/01/2017

Talment els polls les ales de la quica

i
Ferran Aguiló
2 min

Digau que no tenc prou força de voluntat, que no tenc por de fer el ridícul i que la meva paraula val poc menys que un gafet, ho entendré. Però l’esperpent de la presidència del Parlament m’allunya de la manifestada intenció de desintoxicar-me i deixar la pornografia política. Som dèbil, ho sé, però tants d’anys somiant en un país normal, on l’acció política no es delegui en els jutges, no s’esborren del meu disc dur amb una martellada ‘genovesa’. M’he empegueït quan la dreta cavernícola espanyola (perdonau la redundància) ha delegat les seves responsabilitats en el primer jutjat on tinguessin bo, i això que res no m’identifica amb ells, llevat de la condició de bípede. Ara imaginau quan governants que jugaven a despertar l’esperança impossible acaben cercant els faldons del jutge, talment els polls les ales de la quica: el desencís es perd en la profunditat dels avencs. El desencís que no sé si és causa, efecte o ambdues coses de la desesperació. ¿Què és abans, el desencís de descobrir que no hi ha diferències, que el discurs de la revolta queda en volta de 360 graus, o la desesperació de mirar al voltant i creure saber del cert que el ‘panodrama’ (excel·lent neologisme encara no reconegut) no millorarà? Sigui com sigui, la vergonya aliena és infinita. No són temps per a l’heroïcitat d’aquells que se sacrifiquen pel be comú, com ja ho hem comprovat amb caparruda reiteració, però no podem abandonar l’esperança que ho siguin, almenys, per la dignitat. La nostra dignitat, com a mínim la dels que estam disposats a dimitir dels somnis de viure en un país normal i ja només demanam que, per pietat, no ens insultin la intel·ligència.

stats