Imaginau-vos que és dilluns i que comença a fer bon temps. A més, és dia de festa perquè és el Firó de Sóller i teniu moltes, moltes ganes de sortir a passar-vos-ho bé i començar a notar aquella sensació tan característica, aquella olor i aquells cossos a lloure. “A quina hora quedam? Jo puc dur el cotxe”, és el primer missatge d'una llarga cadena del típic grup de Telegram o Whatsapp o sigui la que sigui l'aplicació que utilitzeu. Acabau partint mitja hora més tard del previst perquè a ca nostra el temps és molt relatiu i tant és torbar-vos un poc. En arribar, decidiu anar en grup perquè ningú no acabi dins la boca de l'aglomeració entre gent desconeguda. Però això és Mallorca i a Mallorca ens coneixem tothom i arriba un moment que no sabeu com però una s'atura a xerrar amb en Jaume de l'institut que ara resulta que viu a Londres i ha vengut ben a posta i de cop comença el truller i ja l'heu perduda.
Els tassons es van acumulant als cantons i la gent comença a fer equilibris i muntanyes impossibles amb ells a les papereres del poble. Autofotos, gent amb la cara bruta de pintura, les coes als bars són llargues i les converses es van desenvolupant amb cada vegada més lleugeresa i alegria. L'alcohol, l'inici d'aquella caloreta que anuncia l'estiu i l'ambient no fan més que contagiar una per una totes les persones com si fos una epidèmia. Una epidèmia positiva, pensareu, és clar, perquè hem vengut a passar-nos-ho bé. L'amiga extraviada ha trobat un altre grup de gent que coneixia per poder acoblar-s'hi com una peça que no és de la marca però que ja va bé. Fins que se'n va a pixar, fa coa al lavabo i en sortir hi troba un al·lot vestit de corsari amb un tassó a la mà. Comencen a xerrar. Xerrar, que vol dir conversar, intercanviar unes paraules sense cap altra connotació. L'al·lot troba que si ella vol xerrar amb ell també podrà envair el seu espai i tocar-la, que total, tant és. I ja que hi és, és clar, dir-li unes bones obscenitats i paraules que la puguin violentar una mica. Ella intenta treure-se'l de damunt però, per motius que ara mateix ens són exactament igual, no pot. I demana ajuda a un amic de l'invasor d'espai i cos. L'amic no l'ajuda, segurament li fa fins i tot gràcia que aquella pobra al·lota no pugui desfer-se del seu amic, que, per altra banda, no està fent res mal fet, pensa, només l'està tocant un poc, hòstia, estan de festa i de festa es fan aquestes coses.
I tant és, pensa ell i la gran majoria, no s'està cremant viva, no li ha pegat cap cop de puny, no l'ha empesa, no l'ha penjada enmig de la plaça, només l'ha tocada i li ha dit coses guapes. Perquè té dret a fer-ho. Per què? Perquè sí. Perquè el que passa, en realitat, és que ell és un home i ella és una dona i a les dones se'ns pressuposa que som un tros de carn que es pot tocar, un recipient per dipositar-hi insults i comentaris despectius, un ens sense agència pròpia: un objecte. El deure de socórrer qualcú en una situació de perill és una obligació, el problema és que no us ficau al cap que l'assetjament és una situació de perill. De vulnerabilitat elevada a la màxima potència. De v-i-o-l-è-n-c-i-a. De cops de puny, de cremar-nos vives i de penjar-nos enmig de la plaça simbòlicament on i quan us dona la gana.
Per això avui vull felicitar la Direcció Insular d'Igualtat del Consell de Mallorca, per haver organitzat les jornades ‘De festa, Mallorca lliure d'agressions sexistes’. Perquè és imprescindible que els pobles es dotin d'eines i recursos per combatre una xacra que no fa més que podrir-nos com a societat. Aquesta setmana ha estat el Firó, però hem de reconèixer que no és el primer cas d'aquest tipus i hem de preveure que no serà el darrer, a banda dels moltíssims casos que no transcendeixen, és clar. Perquè tenguem on anar a trobar un suport i un refugi en situacions de violència masclista en ambients on l'alcohol, les drogues i la festa tenen un paper justificador i atenuant. Gràcies a la feinada i la generositat de col·lectius feministes i de base, ara podem aplicar protocols o, si més no, accions concretes contra les agressions masclistes als espais festius que inunden ca nostra durant l'estiu. Esperem que sigui l'inici d'un camí real i sincer i que els recursos, altrament coneguts com doblers, siguin els necessaris i arribin on han d'arribar. Perquè aquí, el ‘tant és’ –“al final no ho hem pogut fer, quina llàstima, ja ho farem l'any que ve”– no ens pot servir de res: estan desposseint-nos dels nostres espais. Facem que les festes, però sobretot les nostres ments, estiguin lliures de violència masclista. Ens hi va la vida.
