‘Teatr-eros’

‘Coses que no t’he contat’.- Cinc històries i dues cançons: les quatre primeres escrites per Rafel Gallego i la cinquena per Pere Fullana. Tot dirigit per Ferran Bex i totes interpretades per Aina Zuazaga, que també canta, i Vicka Duran, aquesta darrera també encarregada d’acompanyar-la musicalment amb el caixó. Espai escènic a l’ús, és a dir, perquè es pugui representar a qualsevol lloc que no sigui un teatre a la italiana, a ras de terra. Teatre de proximitat, com també s’estan representant Peccatum o Desig. Aina Zuazaga ho conta directament al públic i ocasionalment interactua amb Vicka Duran. El valor afegit és aconseguir que totes les històries tenguin la coherència necessària perquè tot sigui u i Ferran Bex ho ha assolit de valent, fins al punt d’aconseguir que una història i una altra tenguin continuïtat. La prova és que el públic no aplaudeix cada cop que passa d’una situació a una altra, com si de la mateixa obra es tractàs, i de debò que no tenen res a veure. Són personatges diferents, completament diferents i no hi ha ruptura. Fins i tot per engaltar la cinquena, la de Pere Fullana, Aina Zuazaga dóna com una mena d’explicació al públic, com si fos un episodi que no estan segures que s’hagi de contar perquè els fa vergonya. Un nexe perfecte. Tant és així que tampoc no es nota, sense una anàlisi molt primmirada, que sigui d’un altre autor. El to de la narració és exactament el mateix i el mèrit, un treball molt acurat per part del director i ambdues actrius, que en tot moment es mouen per l’escenari (?) amb total naturalitat. El punt en comú de totes les històries i de les dues cançons és el sexe, o millor dit una experiència sexual que surt de l’habitual. Escrites amb gràcia i talent, adjectius que podríem aplicar a la interpretació de les dues protagonistes i per descomptat al director. Totes ho tenen tot a favor en obres d’aquestes característiques, des del plantejament, el fet en si mateix, suggeridor, molt suggeridor, gairebé una fantasia eròtica feta realitat, però sobretot un final amb sorpresa que arrodoneix la resta, i que naturalment no s’ha de revelar sobre un paper i que no contaré ni tan sols de com s’inicia. Però no vull deixar de parlar de la cançó del cubà Osvaldo Farrés, Quizás, quizás, quizás, en la memòria dels més vells en la veu de Doris Day o de Nat King Cole, que no feren una lectura tan provocativa com la que fa Aina Zuazaga i que es converteix en una autèntica demostració d’enginy.

‘Idiota’.- A Manacor vàrem poder veure l’obra de Jordi Casanovas, que ell mateix dirigia, interpretada per Ramon Madaula i Anna Sahun. Al Teatro Kamikaze, antic Pavón, la dirigeix Israel Elejalde i la interpreten Gonzalo de Castro i Elisabet Gelabert. El Teatro Kamikaze és una nova experiència teatral, en la qual participen el mateix Elejalde, Jordi Buixó, Aitor Tejada i Miquel del Arco, dels qui veurem, també a Manacor, la seva versió de Hamlet, interpretada pel primer, dirigida per Del Arco i adaptada per Tejada. Un repte amb molt bona pinta, ambiciós i amb noms de primer nivell. Veure Idiota per segona vegada tenia un problema, com és ara conèixer la metamorfosi argumental i saber la resolució del conflicte. L’ Idiota d’Elejalde havia perdut un component bàsic en el desenvolupament de l’obra, el que dóna el valor afegit a una bona interpretació, a una situació ben estructurada, la intriga i el suspens. Sense entrar en apreciacions sobre quina era la bona, en aquest cas no hi ha comparança amb un mínim de credibilitat. L’obra és molt interessant, Gonzalo de Castro i Elisabet Gelabert se’n surten sense problemes, de la trama, i donen credibilitat als personatges, que no és poc.